19.- ELS TRES DARRERS MONUMENTS

           

          Hi ha una certa lògica a l’hora de projectar un monument commemoratiu, centrada en la proporcionalitat que ha d’existir entre la persona o el fet històric de qui es vol perpetuar la memòria i els elements al·legòrics que solen a acompanyar els conjunts monumentals. Per regla general aquesta proporcionalitat es decanta a favor dels primers. Davant d’un monument és més fàcil que, d’alguna manera, la figura del personatge a qui volem honorar o l’esdeveniment que pretenem recordar, destaqui per sobre dels objectes arquitectònics secundaris.

          De vegades, però, passa just el contrari: els objectes accessoris -de la mà de l’escultor o de l’arquitecte autor del projecte- adquireixen una desmesurada dimensió respecte a l’heroi o succés principal. Tal és el cas dels monuments a Francesc Soler i Rovirosa, a Narcís Monturiol o a Francesc Macià dels que, sot seguit, se’n fa referència.

EL MONUMENT A FRANCESC SOLER I ROVIROSA

Monument a Francesc Soler i Rovirosa
Foto: Francesc Dalmau

          Es troba situat en l’únic passeig central de la Gran Via de les Corts Catalanes. És a dir, en el tram comprès entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia, abans conegut com els Jardins de la Reina Victòria. El monument deu la seva existència a la decisió de les institucions artístiques de Barcelona, de rememorar l’excel·lent obra de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, que va modernitzar la escenografia catalana. No es va convocar cap concurs per seleccionar el projecte més idoni,  perquè els promotors l’encarregaren directament a l’escultor Frederic Marés, deixant-li carta blanca a l’hora de decidir la temàtica.

Medalló del pedestal
Foto: Francesc Dalmau

Escultura de Frederic Marés
Foto: Francesc Dalmau

         Vist el resultat, sembla que en Marés no es va trencar massa el cap a l’hora de realitzar l’obra encomanada. El monument és d’allò més senzill: consta d’un pedestal on hi ha incrustat un medalló amb l’efígie del personatge i on es gravà el seu nom. A sobre hi descansa una figura femenina, semiajaçada i gairebé nua, oferint una rosa amb la mà esquerra a no se sap qui.
   
         La composició és un exemple clar d’inversió en la proporcionalitat entre l’element principal i els accessoris, al·legòrics o decoratius. La imatge de l’homenatjat es redueix a la seva efígie dintre d’un modest medalló mig ocult per la bardissa plantada davant de la peanya. En canvi l’escultura femenina és visible des de lluny. De tal manera que els vianants que circulen pel seu costat, creuran que es tracta d’una estàtua merament ornamental en lloc d’un monument dedicat a un personatge concret.

EL MONUMENT A NARCÍS MONTURIOL I ESTARRIOL

Monument a Narcís Monturiol
Foto: Francesc Dalmau

       Es troba ubicat a la cruïlla formada pels carrers de Girona i de Provença, amb l’Avinguda de la Diagonal. L’any 1963 fou encarregat per la “Mutua Metalúrgica de Seguros” a l’escultor Josep Maria Subirachs, en homenatge a Narcís Monturiol, inventor de l’”Ictineo”, el primer submarí de tracció mecànica i atmosfera artificial.

L'Ictíneo
Foto: Francesc Dalmau

          El monument consta d’un bloc de formigó en forma de proa de quatre metres i vint centímetres d’alçada, travessat per una reproducció del submarí feta de coure. És una còpia de l’original a escala disset. Separadament del bloc de formigó, però formant part del conjunt, hi ha un cub de pedra que en una de les seves cares hi figura la inscripció: “Barcelona a Narcís Monturiol, inventor de l’”Ictineo”, primer submarí que navegà submergit al port de Barcelona el 28 de juny de 1859”.

Cup separat del monument
Foto: Francesc Dalmau

     

        Malgrat la llegenda de la inscripció, no sembla que el monument estigui dedicat a en Narcís Monturiol, sinó al submarí, els seu principal invent. De l’inventor només hi consta el seu nom  en un cub petri, separat del conjunt monumental pròpiament dit.

EL MONUMENT A FRANCESC MACIÀ

Monument a Francesc Macià
Foto: Francesc Dalmau

          Fins a la restauració de la democràcia i de l’autonomia catalana, no fou possible honorar la memòria del qui fou president de la Generalitat, Francesc Macià. La idea la suggerí el diari Avui el 6 de gener de 1977, que organitzà una recol·lecta pública. La Generalitat convocà un concurs popular que havia d’escollir l’artista que realitzés l’obra, essent guanyador el projecte titulat “Flama” dels madrilenys Joaquin Vaquero, Luís Bertal i Javier Casanueva. Segons el projecte, el monument havia de tenir forma de cripta des d’on elevarien un feix de quatre rajos làser que simolitzarien la bandera catalana. Finalment, va ser desestimat en considerar-se que el projecte no reunia les condicions que les autoritats esperaven.

          Temps després, la Generalitat va encarregar directament un nou projecte a l'escultor Josep Ma. Subirachs, però la realització de l’obra es demorà durant anys a conseqüència de la polèmica nascuda entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona –governats per partits antagonistes- respecte a l’indret on havia d’ubicar-se el monument. A la fi, es resolgué la controvèrsia amb l’acord de situar el monument en el seu emplaçament actual, l’angle inferior esquerra de la Plaça de Catalunya, fent trista ombra a la magnífica escultura de “la deessa”, de Josep Clarà, que feia anys que ocupava aquest lloc en solitari.

La deessa sota l'ombra del monument
Foto: Francesc Dalmau

          El conjunt monumental es compon de tres elements: dos enormes blocs superposats en forma de dues piràmides invertides, de marbre travertí, i un pilar separat del colossal bloc, d’alt del qual hi figura un bust en bronze del president Macià. La piràmide inferior, que fa de pedestal, representa la història de Catalunya. La superior, concebuda com una escala invertida, simbolitza la projecció de Catalunya cap al futur. I el punt d’unió entre els dos blocs és el present del nostre país.

          Inaugurat el 25 de desembre de 1991, coincidint amb el cinquanta-vuitè aniversari de la mort d’en Macià, el monument no va complaure. De seguida es desfermà una pluja de crítiques sobre les espatlles del seu autor. El mateix Jordi Pujol, aleshores President de la Generalitat, manifestà que, de totes les obres d’en Josep Ma. Subirachs, aquella era l’única que no li agradava.

El monument i la deessa
Foto: Francesc Dalmau

      Visualment, el conjunt és d’una espessa i compacta pesantor aclaparadora. El seu aspecte ciclopi contrasta amb la delicada i exquisida escultura de “la deessa” d’en Josep Clarà, a qui els blocs travertins d’en Subirachs li han robat el protagonisme. Un contrast que fa pensar en el mite de la bella i la bèstia.

+ + + + + + + +

          Amb aquesta opinió estrictament personal, en Jordi conclou el seu discurs. L’Andrew resta en silenci. És el darrer monument barceloní que visita. El temps d’estada a Catalunya se li ha esgotat. Demà retornarà a Escòcia. Té, en escreix, dades suficients per escriure el seu llibre.

          A l’endemà, a l’aeroport, els dos amics s’acomiadaran amb un mutu desig: que quan es tornin a veure siguin nacionalment lliures.

L’ALTRE COMIAT

          El dimecres passat la Marcel.la ens advertí que avui, 14 de maig de 2014, seria la darrera classe del curs de blogs de literatura i cultura catalanes. L’anunci ens deixà atònits. Cap dels alumnes s’adonà que el curs no seguia el calendari escolar convencional perquè s’impartia per hores. I les hores, avui, s’esgotaven. Encara no recuperats de la sorpresa. La Marcel.la tornà a la càrrega fent-nos saber que els blogs esmentats queden suprimits del conjunt d’assignatures que es donaran a l’Escola de la Dona el proper curs acadèmic. Només subsistiran des de la vessant tècnica.

          Novament restàrem aclaparats. El fet que poguéssim seguir escrivint entrades pel nostre compte, ja que el blog quedarà obert, no ens consolà gaire. No és el mateix. No ho és perquè ens mancarà el caliu de la companyonia que genera l’assistència a classe, la lectura en comú dels textos que cadascú ha escrit i publicat i els comentaris espontanis que sorgeixen que, necessàriament, han d’esser estroncats per la Mercè o la Marcel.la.

          Per a mi cada dimecres ha esdevingut un goig en poder compartir totes aquestes experiències amb vosaltres. L’he esperat cada setmana amb il.lusió i impaciència. Vull fer-vos avinent de com m’han agradat els vostres escrits. Tots ells tan variats i exposats de formes tan originals. Sincerament, els trobaré a faltar.

          No sé si els meus escrits hauran estat del vostre grat. Haig de confessar-vos que els vaig iniciar amb una actitud displicent. La meva intenció era d’escriure, com l’any passat, una narració, un conte o novel·la curta. Però la Dolors m’ho va treure del cap i vaig decantar-me pels monuments de Barcelona. De seguida em vaig engrescar quan vaig trobar la forma de combinar la narrativa amb la descripció de les característiques de cada monument. I vaig crear els personatges d’en Jordi i l’Andrew. Dos amics, un català i l’altre escocès que, en el transcurs de les entrades, anirien dialogant sobre la història, els costums i el futur polític dels seus respectius països, al mateix temps que el primer explicaria el què i el com dels monuments que visitarien. Tanmateix penso que la idea no va ser reeixida per manca d’informació i temps. Però la part relativa als monuments l’he anat escrivint amb renovada il·lusió.

          No voldria dir-vos “adéu-siau”, sinó “ a reveure”, però encara no he planificat res per al curs vinent. Aquest estiu, de cara al mar, en el meu refugi de Cala Salionç, ho rumiaré. I potser sí que tornarem a coincidir. En qualsevol cas, tingueu segur que el vostre record el tindré desat a la meva memòria a la carpeta de “moments agradables”.

   

18.- MONUMENT A JOAN GÜELL I FERRER

 

Monument a Joan Güell i Ferrer
Foto: Francesc Dalmau

             

                  En Jordi ha esgotat el seu discurs, però no ho ha dit tot. Sobtadament s’ha quedat en blanc, com si el seu pensament s’hagués endinsat, desorientat,  en una espessa boira. Burxa en la memòria, però ella, juganera, li ha apagat el llum de la cambra dels records. Ell es desespera. L’escocès, sorprès, l’observa. Allà, al mirador del Llobregat, just rere l’estàtua de Sant Jordi cercant el drac, el silenci s’ha infiltrat, sorneguer, entre els dos amics. Amb certa angúnia ambdós es llancen a la recerca, urgent, d’un nou tema de conversa que esbandeixi la pertorbadora callada. El troben. S’engresquen en el diàleg. I, sota un Sol plenament primaveral que invita al passeig, descendeixen del Parc de Montjuïc fins abastar la parada d’autobusos situada a la Plaça d’Espanya, a tocar de la comissaria dels Mossos d’Esquadra, ben a prop d’on en Jordi va néixer i créixer.

Relleu de la cara davantera del pedestal
Foto: Francesc Dalmau

                Amb raonable impuntualitat, l’autobús arriba i frena dòcilment davant d’ells. S’hi enfilen sense interrompre la conversa, no fos cas que se’ls hi tornés a escapar. El vehicle tanca les portes amb un modest soroll metàl·lic i reinicia la programada marxa seguint  el curs de la Gran Via de les Corts Catalanes. Uns minuts després, s’atura davant del teatre Coliseum. Ells hi baixen, travessen la Rambla de Catalunya i es situen davant del monument a Joan Güell i Ferrer, esclavista, empresari i polític. Fundador de la fàbrica el Vapor Vell, cofundador de la Maquinista Terrestre i Marítima i constructor de la Colònia Güell.

           

Relleu representant el Comerç
Foto: Francesc Dalmau

 El monument, ubicat ran del marge dret de la Rambla de Catalunya, en un dels extrems de l’únic i petit passeig central existent a la Gran Via, és obra d’en Frederic Marés. S’inaugurà el mes de juliol de l’any 1945. Es compon de l’estàtua del personatge col·locada dempeus sobre un desproporcionat pedestal, aproximadament de forma paral·lelepipèdica. A la seva cara frontal destaca el relleu de dos querubins sostenint un fals escut de Barcelona –aquell que transforma els quarters de les quatre barres en dues banderes espanyoles-. A sota, hi ha gravada la llegenda: “Barcelona a Güell y Ferrer”. A la cara posterior es pot veure un altre relleu al·legòric a la Indústria. I a les laterals dos relleus més representen: el de la dreta l’Agricultura i el de l’esquerra el Comerç.

             Però aquest moment monument no és el què originàriament Barcelona dedicà a la persona d’en Joan Güell. Un cop mort, l’any 1872, la primera idea de perpetuar la seva memòria sorgir d’un grup d’empresaris, que la proposaren a l’Ajuntament barceloní, el qual acceptà la proposta i decidí ubicar-lo a la cruïlla de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via de les Corts Catalanes, zona que aleshores començava a urbanitzar-se.

             El projecte s’encomanà a l’arquitecte Joan Martorell i Montells i les obres s’iniciaren a principi de l’any 1886, si bé prèviament hagué de desviar-se la Riera d’en Malla, una de les moltes rieres que en aquella època descendien des de la Serra de Collserola fins al Pla de Barcelona. Precisament, la d’en Malla baixava seguint el traçat de la Rambla de Catalunya i, en conseqüència, passava per l’esmentada cruïlla, on s’havia d’erigir el monument.

Antic monument

Emplaçament de l'antic monument

             Enllestides les obres, el monument fou inaugurat el 31 de maig de 1888, el mateix any de l’Exposició Internacional. Tenia setze metres d’alçada i era format per l’estàtua de l’homenatjat, obra d’en Rossend Nobas, enfilada d’alt d’un pedestal en el que hi havia adossada  a cada un dels quatre costats  l’escultura d’una matrona sedent. Cadascuna d’elles representava el Comerç, la Indústria, l’Agricultura i l’Art, essent esculpides, respectivament, pels escultors Eduard Batiste i Alentorn, Torquat Tassó i Nadal, Maximí Sala i Francesc Pagès i Serratosa.

             Poc després de la sedició militar encapçalada pel general Franco el 18 de juliol de 1936, el monument fou destruït per grups d’anarquistes revoltats. Un cop acabada la Guerra Civil, els vencedors decidiren reconstruir-lo. A tal efecte, encarregaren l’obra a l’escultor oficial del nou règim, Frederic Marés, a qui també se li encomanaria la restauració d’altres monuments malmesos pel conflicte bèl·lic o per les revoltes que de l’aixecament militar se’n derivaren.

Emplaçament de l'antic monument

             Però en Marès no es centrà a reproduir fidelment el monument enderrocat. Si bé és cert que la seva escultura d’en Joan Güell és exacta a l’original, no ho és el nou pedestal. Sense escultures i amb menys alçada, perd monumentalitat i difereix notòriament del que projectà l’arquitecte Joan Martorell i Montells, el 1886. Tampoc, el monument, es col·locà exactament en el mateix indret on s’erigí l’original. En situar-lo en el lloc on és ara, la cruïlla de la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia quedà sense cap mena d’ornamentació. Anys més tard, cap el 1959, l’espai buit s’omplí amb el brollador existent avui dia, sobre el que s’incorporaren quatre querubins cavalcant sengles dofins, provinents de l’antic brollador que existia a la Plaça de Catalunya que es va substituir per les dues actuals fonts monumentals.

17.- IMATGES DE SANT JORDI A BARCELONA

      Per a ell, el parc de Montjuïc és el saló on romanen part dels seus records d’infantesa, tot esperant que al seu pas siguin cridats per la memòria. La proximitat de la llar on visqué els seus primers vint-i-cinc anys, facilità que el parc esdevingués el pati de casa seva.

Foto: Francesc Dalmau

Era allà, essent un nadó, on la mare el duia a prendre del Sol per a què “li enfortís les cametes”. Era allà, essent preescolar, on terrejava intentant construir, amb una pala i una galleda de plàstic, febles i efímers castells medievals. Era allà, essent escolar, on jugava a pilota mirant d’emular el Messi d’aleshores, es a dir, el davanter Ladislao Kubala. I era allà, on a la primavera, aprofitant la festa dels dijous a la tarda, de la mà de la mare, anava a berenar el pa i xocolata per ella preparat.

                Del parc se’n coneix tots els indrets i racons: la Font del Gat, per on baixaven una noia i un soldat;  el teatre grec, on encara infant, assistí a una representació del “Juli Cèsar” de William Shakespeare; el Museu Arqueològic i el Nacional d’Art de Catalunya, entre quines sales el seu pare li descobrí els orígens del nostre país, l’apropà al món clàssic  i l’introduí en la sensibilitat romànica i gòtica; l’escultura de Sant Jordi cercant el drac, de totes les escampades pel parc, la seva preferida.

Foto: Francesc Dalmau

                Aturats a tocar  del pedestal del monument, els dos amics contemplen la formidable estàtua eqüestre del sant, obra d’en Josep Llimona. De totes les imatges representatives de la llegenda  del santificat cavaller, aquesta és, potser, la més original. El grup escultòric es compon  d’un genet nu cavalcant a pèl, inclinat sobre el seu costat dret en actitud de recerca de la bèstia maligna. Amb la mà destra sosté la llança, únic element ofensiu i defensiu del guerrer. El  drac és absent de l’escena, però la seva presència s’intueix, amenaçadora.

St. Jordi de la façana
principal Palau Generalitat

                   La seva condició de patró de Catalunya ha facilitat que la imatge de Sant Jordi s’hagi estès arreu del país, ja sigui en forma pictòrica, escultòrica o en relleus i tapissos. A Barcelona, i només al Palau de la Generalitat, se’n troben unes quantes: el relleu, obra d’Andreu Aleu i Teixidor, incrustat en una fornícula de la façana principal; el que va esculpir Pere Joan a la que dona al carrer del Bisbe; el sortidor de la font que el presideix el Pati dels Tarongers, obra de Frederic Galcerà; el tapís de la Capella de Sant Jordi; el de la font del claustre de la Catedral; l’estàtua pedestre davant de l’edifici de la Diputació; el relleu gravat sobre la porta principal de la casa Ametller, al Passeig de Gràcia, obra de l’Eusebi Arnau; i l’estàtua de tres metres d’alçada esculpida per en Josep Mª Subirachs, que presideix la nau principal del temple de la Sagrada Família.

                L’Andrew coneix sobradament  la llegenda  de Sant Jordi, també és el patró d’altres nacions europees com Anglaterra, Portugal o Grècia, però desconeix la relació que hi pot haver entre la celebració de la festa  del sant a Catalunya, amb la de la Rosa i  amb la Fira del Llibre.

Capella de St. Jordi
Palau de la Generalitat

Porta principal casa
Ametller

St. Jordi del claustre
de la Catedral

St. Jordi del Temple de
la Sagrada Família

                El seu amic i guia li comenta que  les dues primeres festivitats estan relacionades entre si des de fa més de cinc-cents anys. És al segle XV –li diu- que les Corts Catalanes decreten festiu el dia de Sant Jordi. La seva celebració tenia lloc a la capella del Palau de la Generalitat, on es repartien rams de flors a les dames que assistien a la funció religiosa que s’hi celebrava. Inicialment, la festa tenia un caràcter marcadament palatí i senyorívol.  Més tard, però, es popularitzà.  Es permeté al poble l’accés a la capella i s’autoritzà que la fira de les roses, que s’ubicava a la Plaça Sant Jaume i el carrer del Bisbe, s’estengués pel pati del Palau. Aquesta fira era anomenada “la fira dels enamorats”, donat que hi anaven les parelles de promesos, de nuvis i de casats de nou, per tal de seguir el costum que els homes obsequiessin a les seves parelles amb un ram de roses. Costum que s’ha perllongat fins als nostres dies. Així, la tradició ha convertit a Sant Jordi en el patró dels enamorats catalans, de la mateixa manera que Sant Valentí ho és dels enamorats dels països anglosaxons.

                La Festa del Llibre no té cap tradició. El seu origen és molt més recent. Segons algunes fonts, es va celebrar per primera vegada el 7 d'octubre de 1926. La idea original va ser de l'escriptor valencià establert a la nostra ciutat Vicent Clavel Andrés, que la va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona. Poc després, l'any 1930, es va canviar la data pel 23 d'abril, per commemorar que aquest mateix dia però de l'any 1616, encara que segons diferents calendaris, van morir els escriptors Miguel de Cervantes i William Shakespeare. La festa, que coincidia amb Sant Jordi, va arrelar a Catalunya en  substituir, tàcitament, la festivitat de la Diada, aleshores prohibida i perseguida per les dictadures dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco.

               El 1995, l’UNESCO instituïa el 23 d'abril com el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d'Autor, en una clara internacionalització d’una festa netament catalana.

COTLLIURE

16.- MONUMENT A FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

               

Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia
Foto: Francesc Dalmau

La llista de monuments visitats comença a ser llarga.però encara en queden més per veure. No tots estan situats al centre de la ciutat, n’hi ha que presideixen places i carrers secundaris o bé romanen escampats per la resta de parcs urbans, a banda del de la Ciutadella. En aquest sentit destaca el de Montjuïc per les cent cinquanta-tres escultures que habiten en el seu interior. La majoria representen déus de la mitologia grecoromana o elements essencials de la vida com la bellesa, la terra o l’aigua, n’hi ha, també, que commemoren la memòria de fets històrics rellevants o de personatges cèlebres, entre ells en Francesc Ferrer i Guàrdia. Pedagog anarquista i lliurepensador, creador de l’Escola Moderna. Injustament afusellat per considerar-lo l’instigador i director de la revolta popular, coneguda com “La Setmana Tràgica”que esclatà a Barcelona el 1909. Acusació que resultà, ja en el seu moment, totalment falsa.

                El monument és situat rere l’edifici del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a quatre passes de les piscines Picornell i de l’Estadi Olímpic. Per arribar-hi, en Jordi i l’Andrew, prenen l’Avinguda de Maria Cristina. Travessen la de Rius i Taulet. Segueixen per la Plaça de Carles Buïgas on s’aturen per contemplar uns instants els variants jocs d’aigua de la Font Màgica. S’incorporen a la Plaça de les Cascades i ascendeixen per les escales mecàniques fins abastar l’esmentat Museu. El sobrepassen, creuen l’Avinguda dels Montanyans i una nova escala mecànica els aboca al davant del monument del malaguanyat pedagog.

Vista posterior de l'escultura
Foto: Francesc Dalmau

Vista anterior de l'escultura
Foto: Francesc Dalmau

                El monument s’instal·là el 13 d’octubre de 1990 per decisió de l’Ajuntament de Barcelona a instància de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Es compon d’un monòlit, d’alt del qual s’alça l’estàtua d’un home nu amb els braços enlairats sostenint una torxa olímpica. A l’anvers del pedestal hi consta la inscripció: “A FRANCESC FERRER I GUÀRDIA, Fundador de l’Escola Moderna (1859-1909)”. I al revers la de: “BARCELONA REPARA AMB AQUEST MONUMENT MOLT ANYS D’OBLIT I D’IGNORÀNCIA D’UN HOME QUE VA MORIR PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA TOLERÀNCIA.”   Però el monument no és original. És una rèplica de l’erigit de Brussel·les, el 1911, només dos anys després de la injusta execució de l’innovador pedagog. D’aquesta manera l’escola que du el seu nom, la Universitat Lliure de Brussel·les i els cercles de lliure pensament de la capital belga homenatjaven la seva memòria. Aquest fet és una prova del respecte i consideració internacionals que gaudia en Ferrer i Guàrdia, especialment manifestats per les multitudinàries protestes que desfermà la seva injusta execució, les quals tingueren lloc tant a París i Brussel·les, com en d’altres ciutats europees.

Inscripció davantera
Foto: Francesc Dalmau

Inscripció posterior
Foto: Francesc Dalmau

                Tanmateix, l’allargada ombra de la intolerància monàrquica espanyola s’estengué  fins a la capital belga. En efecte, l’any 1915, durant la I Guerra Mundial, el monument es retirat per l’exèrcit alemany d’ocupació, en un gest de bona voluntat vers el govern espanyol i el rei AlfonsXIII qui, el 1912, refusà visitar Bèlgica degut als homenatges fets a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Detall de la torxa
Foto: Francesc Dalmau

                 Acabada la guerra, el monument és recol.locat al seu lloc d’origen, es a dir, rere la plaça Sainte Catherine. Però, cedint a les pressions de les autoritats espanyoles, es suprimeix del pedestal el nom del personatge honorat que és reintegrat al seu lloc el mateix any de la caiguda de la monarquia espanyola. El 1984 es trasllada el monument  a la seva actual ubicació, l’avinguda Franklin Roosevelt, davant de la Universitat Lliure de Brussel·les. El canvi d’ubicació es fa enmig d’una impressionant cerimònia, a la que no hi va assistir cap representant de l’Espanya democràtica, tot i que aleshores governava el PSOE amb majoria absoluta.

15.- LA FONT DEL GENI CATALÀ

               Davant del monument al general Prim giren cua i reculen en direcció a la sortida del parc que dona a l’Avinguda del Marquès de l'Argentera. No es retiren perquè l’esperit del bel·licós militar els hagi escomès, sinó per una raó més pacífica: tenen gana! Han sobrepassat amb escreix el límit del què s’anomena horari europeu i l’Andrew –a més del rau-rau estomacal que el mortifica- vol conèixer un dels restaurants més antics i famosos de Barcelona que es troba a prop, sota unes voltes prou conegudes.

Voltes del Passeig Isabel II
Foto: Francesc Dalmau

                Acceleren el pas fins arribar al Pla de Palau. L’escocès frena en sec la marxa. Assenyala la font que presideix la plaça i pregunta al seu amic a qui està dedicada. En Jordi s’ho temia! És temia que l’aguda curiositat de l’Andrew no li passaria inadvertit aquell insípid monument. La font, a banda de ser dels pocs exemples conservats d'escultura monumental d'estil imperi, no ofereix cap interès destacat. Per tant, no l’havia inclòs en l’itinerari de visites. Tanmateix, per a ell sí que en té d’interès. La seva imatge el fa retrocedir als anys d’infantesa. Als diumenges d’estiu quan, en companyia del seu pare, dalt dels tramvies 33 o 55, giravoltaven la font en direcció als banys de Sant Sebastià, a la Barceloneta. Allà, el seu pare l’ensenyà a nedar. A estimar la mar. A respectar els pescadors. I a admirar els grans mariners que havien escampat pel Mediterrani la nostra llengua i la nostra cultura.

Font del Geni Català
Foto: Francesc Dalmau

                La veu persistent de l’escocès, reformulant la pregunta, el retorna a la realitat. Per sort, preveient l’interès de l’amic vers el monument, se’n ha documentat. No li ha estat fàcil. Però la informació que ha obtingut l’etziba ràpid.

                La monumental font –coneguda com “Font del Geni Català"- és obra de l'arquitecte Francesc Daniel Molina, amb la col·laboració dels escultors Faust Baratta i Josep Anicet Santigosa. Es va inaugurà el 1856 i es dedicà al VI marquès de Campo Sagrado, Francisco Bernaldo de Quirós y Mariño de Lobera, capità general de Catalunya entre 1824-1827, per haver fet portar a Barcelona les aigües de la serra de Montcada.

         

Adolescent
Foto: Francesc Dalmau

Cavalls de mar
Foto: Francesc Dalmau

     Realitzada en marbre blanc, es compon d’un alt pedestal sobre el que reposa l’estàtua d’un adolescent alat. Amb la mà dreta sosté sobre el seu cap l’estrella del “Progrès” Amb l’esquerra agafa una palma, símbol de la "Victòria", i al seu darrera hi ha un àncora i una roda dentada, que representen la Tècnica. En un nivell inferior del basament, quatre matrones sedents representen les quatre províncies en què fou dividida Catalunya per les Corts de Cadis. En alternança amb les matrones, quatre caps de lleó, de quines boques brollen unes cascades, representen els quatre principals rius catalans (Ebre, Segre, Llobregat i Ter). El conjunt monumental descansa sobre les aigües d’un estany on neden quatre cavalls de mar.

Matrones i lleons
Foto: Francesc Dalmau

              En un principi, la font disposava d’instal·lació de llums de gas que desaparegué a causa de les successives restauracions que patí durant el segle XX. La més important: la duta després de la guerra per en Frederic Marés. 

14.- UN MUSEU DE MONUMENTS

       Al mateix peu del monument a Rafael de Casanova, l’Andrew segueix prenent les imprescindibles notes que posteriorment ampliarà en escriure el seu llibre sobre els principals monuments barcelonins. Al seu costat, en Jordi l’apressa a enllestir la tasca. El matí, assolellat, avança inexorable. Es fa tard. Finalment, l’escocès tanca la llibreta d’apunts i els dos amics inicien la marxa. Refan el camí per retornar al Passeig Lluís Companys. Caminen fins a la porta del Parc de la Ciutadella. Allí visitaran els monuments a Bonaventura Carles Aribau, als Voluntaris Catalans, al General Prim i uns quants més. El parc és un autèntic museu de monuments exposats a l’aire lliure. En el seu interior, a més dels tres esmentats, s’hi poden comptar tretze més, entre ells el famós Mamut, obra d’en Miquel Dalmau, i el célebre de la Dama del paraigües, d’en Joan Roig i Solé, l’escultura del qual és considerada tradicionalment com un dels símbols de la ciutat.

Monument a Carles Aribau
Foto: Francesc Dalmau

   

 Els dos amics travessen l’entrada del parc. Caminen encara no cent metres. Giren a l’esquerra i accedeixen a un placeta presidida pel monument a   Bonaventura Carles Aribau, l’escriptor, economista i polític que amb la seva obra “La Pàtria” -més coneguda com “Oda a la Pàtria”- inicià el moviment literari, cultural i polític de la Renaixença.

Monument a Carles Aribau
Foto: Francesc Dalmau

       El projecte del monument s’encomanà a l’arquitecte JosepVilaseca, també autor de l’Arc de Triomf. L’escultura de l’Aribau fou obra d’en Manuel Fuxà. Originàriament era de pedra, però degut al seu deteriorament es va substituir per una de bronze esculpida per Enric Monjo basant-se en el model orginal de Fuxà, fet en guix.

       Continuen el seu itinerari pel parc per dirigir-se al monument als voluntaris catalans que participaren a la I Guerra Mundial. Pel camí topen amb els de Víctor Balaguer -polític, escriptor i historiador, autor de la nomenclatura dels carrers de l’Eixample barceloní- i amb el de l’insigne poeta Joan Maragall. Per la seva senzillesa, els dos monuments són molt similars. Ambdós es componen d’una simple columna sobre la que reposen els bustos dels personatges homenatjats. El primer obra també de l’esmentat Manuel Fuxà, i el segon d’Eusebi Arnau.

Bust de Víctor Balaguer
Foto: Francesc Dalmau

        Desprès arriben al monument als voluntaris catalans que durant la I Guerra Mundial lluitaren en el bàndol dels aliats. L’Andrew, bon coneixedor de la història del seu país, en sentir les paraules del seu amic es sorprèn. No en te cap referència d’aquest fet històric.

Bust de Joan Maragall
Foto: Francesc Dalmau

        En Jordi li confessa que la majoria de catalans també el desconeix. Però el cert és  que en aquesta guerra, enquadrats en l’exèrcit francès, hi lluità un nombre considerable de voluntaris catalans (entre 1.000 i 14.000, segons les fons). Eren homes provinents del catalanisme, que s’allistaren a la legió estrangera francesa, per tal  de demostrar el compromís dels catalans amb els països que lluitaven contra els imperis alemany, austro-hongarès i turc, tot esperant que els  aliats, una vegada guanyada la guerra, reconeguessin  el dret d’autodeterminació de Catalunya. Una  esperança que avui se’ns presenta excessivament idealista i ingènua, però aleshores semblava possible, atès que moltes nacions sotmeses a aquests imperis, amb la seva derrota van assolir la seva llibertat.

       El monument també va patir la seva guerra particular contra la intolerància. Efectivament, el 1918 l’Ajuntament de Barcelona acordà erigir un monument per commemorar  la gesta d’aquests voluntaris. L’encàrrec s’encomanà a l’escultor Josep Clarà, que esculpí en bronze la imatge d’un jove nu amb els

Monument als Voluntaris Catalans
Foto: Francesc Dalmau

braços enlaire i sense dissimular-li els genitals. L’obra l’acabà el 1923, però la presa del poder pel dictador Primo de Rivera –poc amic de qualsevol manifestació catalanista- posposà la seva inauguració fins a tretze anys més tard. Així, el 14 de juliol de 1936, després de desestimar la seva ubicació a la plaça de Lesseps, es situà al parc de la Ciutadella.

Monument als Voluntaris Catalans
Foto: Francesc Dalmau

       En un principi, incomprensiblement, la fòbia catalanista de la dictadura franquista no s’adonà de la significació política del monument ni de l’”exhibicionisme sexual” de l’estàtua. No fou fins el 1952, durant la celebració del Congrés Eucarístic, que el cap d’una secció de la falange acampada al voltant del monument, advertí la seva impudícia i, en un atac de puritanisme, ordenà cobrir-lo amb una enorme caixa de fusta.

       Acabada la gran festa religiosa, la caixa fou retirada. Però al desembre del mateix any l’escultura del jove nu aparegué amb els braços tallats, pel què novament va ser coberta. L’any 1954 se li restauraren les extremitats amputades, i es tapà el sexe amb una pudorosa fulla de parra. És de destacar que en Josep Clarà deixà constància escrita del seu enuig pels actes vandàlics dels que la seva obra en fou víctima. Finalment, l’any 2011 es retirà la pudibunda fulla recuperant l’estàtua el seu estat original.

Placa commemorativa
Foto: Francesc Dalmau

       Enllestida la visita al monument als Voluntaris Catalans a la Gran Guerra, en Jordi s’adona que es fa tard per complir amb l’itinerari previst. En conseqüència, han de deixar de banda els bustos de Marià Aguiló, Lleó Fontova, Milà i Fontanals i Joaquim Vayreda. Tots situats lluny d’on ells es troben. Així doncs, condueix al seu amic escocès directament vers al monument al general Prim, ubicat prop de la sortida del parc que tenen més a la vora.

       El monument es compon d’un pedestal on hi ha dos relleus representant dues escenes de la vida militar del general: la retirada de Mèxic i la presa de Castillejos. Sobre ell s’eleva l'estàtua eqüestre del personatge, esculpida en bronze per Lluís Puiggener entre 1882-1887. L’any 1936 fou destruïda i reconstruïda –un cop acabada la guerra- per Frederic Marés, basant-se en el model original fet en guix.

Monument al General Prim
Foto: Francesc Dalmau

Monument al General Prim
Foto: Francesc Dalmau

       En Jordi acaba la seva dissertació de mala gana. Amb un aspre sabor de boca. El general Prim és un personatge històric que no li és simpàtic. Mentre s’allunya del monument se li acosten, ben vius, els records d’infantesa. Els que li aporten les imatges viscudes fa molts anys en aquell mateix indret. Passejant. Ell agafat de la mà del seu pare, escoltant-lo. "Era un bon general" –deia- "però massa abrandat, cruel i sanguinari. Com a català, un controvertit: no dubtà en bombardejar Barcelona, destruint-ne una tercera part. Si bé com a parlamentari a les corts espanyoles defensà amb energia els drets dels catalans, especialment els econòmics". 

13.- MONUMENT A RAFAEL DE CASANOVA

Monument a Rafael de Casanova
Foto: Francesc Dalmau

             Segons el pla previst  per en Jordi, després de la visita al monument a Rius i Taulet, havien d'entrar al Parc de la Ciutadella per seguir amb les dels monuments al General Prim i la dels voluntaris catalans a la I Guerra Mundial. Tanmateix l’interès de l’Andrews per les estàtues d’en Roger de Llúria i d'Antoni de Viladomat li ha trencat l'esquema. Acaba d’explicar-li que, l’any 1888, l’Ajuntament de Barcelona prengué la decisió d’ornamentar l’antic Saló de Sant Joan amb vuit escultures de personatges il.lustres de la història de Catalunya. Que entre elles s'incloïa la d’en Rafael de Casanova. I pensa que, per coherència amb les explicacions donades, ha de modificar l’itinerari fixat visitant, ara,  el monument de l'heroic Conseller en Cap.

Monument a Rafael de Casanova
en el seu emplaçament original

      La seva estàtua fou encomanada a Rossend Nobas. L’escultor el representà en el moment de caure ferit durant el darrer combat que posà fi al setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714. La figura, esculpida en bronze, adopta una actitud digna i ferma, tot recolzant-se en la seva espasa, sostinguda amb la mà dreta, i abraçant el penó de Santa Eulàlia amb l’esquerra L’expressió del seu rostre reflexa, amb sorprenent realisme, el dolor causat per la ferida. Una expressió similar a la que es troba en el “Torero ferit”, obra del mateix autor, realitzada uns anys abans.

Detall de l'expressió facial
Foto: Francesc Dalmau

                L’any 1914, en celebrar-se el bicentenari del setge, l’escultura es traslladà a la confluència del carrer Alí-Bei amb la Ronda Sant Pere. Indret on es suposa que en Rafael de Casanova caigué ferit. Allí, sobre un pedestal de l’Alexandre Soler March, al que se li afegí un relleu, obra d’en Josep Llimona, el monument romangué fins que la fúria del franquisme el retirà i el confinà en un polsós i fosc magatzem municipal. Esdevinguda la suau caiguda de la dictadura, el monument fou alliberat d'aquell injust empresonament i restituït en el seu darrer emplaçament. On cada Diada Nacional rep l’homenatge del poble de Catalunya i de moltes de les entitats cíviques i polítiques del nostre país.

Trasllat del monument al seu
actual emplaçament

Relleu d'en Josep Llimona
Foto: Francesc Dalmau

        Cal no oblidar, però, que l’homenatge a Rafael de Casanova i a la conseqüent reivindicació de les llibertats catalanes, no sempre ha estat fàcil ni exempta de riscos, prohibicions ni sancions. Des de les Corts de Cadis, on els delegats catalans reclamaren per primer cop la memòria històrica de l’heroic Conseller en Cap i la restitució de les llibertats constitucionals de la nostra nació, s’han anat succeint llargs períodes d’implacables persecucions de qualsevol intent de manifestació en favor de la recuperació dels nostres drets nacionals. En aquest sentit, és de justícia recordar i admirar la tossuda valentia de molts catalans anònims per enfrontar-se, pacíficament, al crònic i anacrònic ferotge totalitarisme espanyol.

Placa al peu del monument
Foto: Francesc Dalmau

        L’Andrew, com escocès i simpatitzant de l’”Scotish National Party”, entén i comparteix la posició ideològica del seu amic, però el sorprèn el masoquisme col·lectiu dels catalans que els ha menat a celebrar com a festa nacional la derrota que, precisament, els comportà la pèrdua de la seva sobirania. En Jordi es lamenta que, aquesta, també és una opinió estesa entre nosaltres, però aclareix: a ningú li agrada festejar derrotes. El què en realitat es commemora cada 11 de setembre,  és el reconeixement i admiració pel sacrifici fet per aquells avantpassats, lluitant fins a la darrera gota de sang en defensa de les llibertats nacionals i la voluntat de les generacions posteriors de continuar la lluita –ara pacíficament- per tal de recuperar-les.

                

                

12.- TRES MONUMENTS SOBREVIVENTS

                  Sota l’ombra del monument a Rius i Taulet en Jordi, vehement, segueix amb les crítiques al pla urbanístic d’Ildefons Cerdà, creador de l’Eixample barceloní. Tot i reconèixer la seva monumentalitat, insisteix en la seva monotonia. En què es presentà, com una curiositat, fora del concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona. Que aquest escollí un altre projecte. I que la decisió municipal no fou respectada pel govern espanyol que imposà per decret el Pla Cerdà, fet que desencadenà entre els barcelonins una forta indignació. Elogia, potser amb desmesura, les bondats del projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. El guanyador del concurs.

Pla del Projecte de l'Eixample fet per l'arquitecte
Antoni Rovira i Trias

          El seu projecte, inspirat en un model d'eixample com el de Viena o París,  consistia en una xarxa circular de carrers que -tot respectant les muralles- envoltava la ciutat i creixia radialment, per integrar de forma harmònica els pobles del voltant a través de grans avingudes. Quines avingudes arrencaven d’una gran plaça d’una superfície comparable a la que actualment s'estén entre les places d’Universitat i de Catalunya juntes.

       L’Andrew segueix amb interès les apassionades explicacions del seu amic. Tanmateix nota que tanta vehemència l’enfarfega. De cua d'ull, observa que el monument a Rius i Taulet és flanquejat a certa distància per dues estàtues erigides sobre els seus respectius pedestals.

                -A qui representen?- pregunta tot estroncant el discurs del seu apassionat guia.

Monument a Antonio Viladomat
Foto: Francesc Dalmau

            

Monument a Roger de Llúria
Foto: Francesc Dalmau

         En Jordi frena en sec el seu monòleg que progressivament ha derivat en una estèril arenga. Mira les escultures esmentades i s’adona que són la d’en Roger de Llúria, almirall de la flota catalana del Rei Pere II “El Gran”, i artífex de la supremacia  marítima de Catalunya al Mediterrani. i la del barceloní Antoni de Viladomat, pintor barroc del segle XVIII, i artista predilecte de l’Església i la burgesia catalanes de la seva època.

          Ambdues varen ser esculpides en bronze pels escultors Josep Reynés i Torquat Tasso, respectivament, i restaurades posteriorment per en Frederic Marés. Juntament amb la de Pau Claris, foren les úniques ubicades al Saló de Sant Joan (avui Passeig de Lluís Companys), que es salvaren de ser foses pels franquistes. Efectivament, l'any 1883, l’Ajuntament de Barcelona decideix col·locar a l'esmentat passeig vuit monuments dedicats a vuit personatges rellevants de la història de Catalunya, tals com: Guifré el Pilós, Roger de Llúria, Bernat Desclot, Rafael Casanova, Ramon Berenguer I, Pere Albert, Antoni de Viladomat i Jaume Fabre.

               Tots ells es van inaugurar el 1888. Tanmateix, el dedicat a Rafael de Casanova es traslladà a la Ronda Sant Pere, l'any 1917, essent substituït per un nou monument fet per l’escultor Rafael Atché en honor a Pau Claris. Durant la Guerra Civil, concretament l'any 1937, llevat de les escultures de Roger de Llúria i d'Antoni de  Viladomat, la resta es van retirar i dipositar en un magatzem. Més tard, ja en època franquista, es van fondre per fer la gegantina imatge de la Mare de Déu de la Mercè, que fou col·locada sobre la cúpula de la seva basílica per un helicòpter de la VIª Flota dels Estats Units.

               

Monument a Pau Claris
Foto: Francesc Dalmau

 La de Pau Claris, en quedar oculta al  magatzem, es salvà de la crema. Mort el dictador, s'ubicà altre cop al Passeig de Lluís Companys, el 1977. Cal destacar que per la seva actuació com a President de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, proclamant la República Catalana separada d’Espanya,  el lloc on ha quedat emplaçat el seu monument, ha esdevingut punt de concentració i manifestació d'entitats cíviques i polítiques de ideologia independentista.