10.- MONUMENT AL DR. ROBERT

Monument al Dr. Robert
Foto: Francesc Dalmau

Tot i ser diumenge hi ha ben poca gent passejant pel jardí del centre de la plaça Tetuan. És el  26 de gener de 2014. I si avui -pensa en Jordi -no es complissin setanta-cinc anys d’ençà que l’exèrcit franquista ocupà Barcelona. Si els feixistes haguessin perdut la guerra. Ell i el seu amic escocès no serien aquí, davant del monument al Dr. Bartomeu Robert. Es trobarien a la plaça de la Universitat, on originàriament s’havia erigit, un dia de l’any 1910.

A la inauguració hi assistí una gran gernació, delerosa de retre homenatge a l’Il.lustre personatge en agraïment a la seva tasca. Com a metge, esmerçant una important lluita contra el còlera i la febre groga. I com a polític, encapçalant, essent alcalde de Barcelona, el moviment de protesta conegut per “Tancament de Caixes”, en virtut del qual els comerciants i industrials d’aquesta ciutat s’oposaren a pagar l'impost d'Utilitats del capital i del treball i al de cèdules personals. Impostos que el govern espanyol pretenia aplicablar amb uns tipus impositius més alts a Barcelona que a Madrid.

D’estil modernista, el monument, finançat per subscripció popular, el dissenyà l’arquitecte Lluís Domènech i Muntané. Ell en construí la base consistent en una gran font de pedra d’inspiració gaudinià, que recorda les giragonses de la façana de la casa Milà (La Pedrera). Sobre ella, s'alça un grup escultòric obra de l'escultor Josep Llimona.

 El grup es distribueix en tres nivells d'alçada. En el primer i segon nivells, set escultures en bronze representen les arts, els oficis i el catalanisme. En el nivell superior s'eleva el bust del Dr. Robert i una al·legoria de la Glòria, ambdues estàtues esculpides en pedra. De pedra és també el grup escultòric ubicat a la part posterior del monument, al.legòric a l'activitat mèdica del Dr. Robert.

Però la guerra la guanyaren els franquistes i el 26 de gener de 1939 el seu exèrcit entrà a Barcelona que, esgotada per l’esforç bèl.lic, no oferí cap resistència. I - tal com succeí d’ençà de l’11 de setembre de 1714- amb la victòria dels feixistes també s’inicià un llarg període d’autoritarisme ferotge i sanguinari, on es perseguia amb inusual ràbia i furor tot allò que fes olor de catalanitat. En conseqüència, una de les primeres víctimes de la barbàrie franquista en fou el monument al Dr. Bartomeu Robert que, des de bon començament, havia esdevingut símbol de la identitat nacional catalana.

Part posterior del monument
Foto: Francesc Dalmau

Wenceslao Gongález Oliveros, primer governador civil de Barcelona nomenat per la dictadura, i acèrrim anticatalanista, volgué enderrocar-lo   Tanmateix, el també primer alcalde de la Barcelona franquista, Miguel Mateu, curiosament, el salvà de la destrucció en retirar-lo discretament de la seva ubicació, al·legant la necessitat de restaurar-lo degut al seu mal estat de conservació. Així el monument fou desmuntat, emmagatzemant-se l’obra de pedra al Palau de l’Agricultura i les escultures en bronze en un local del carrer Wellington.

Mort el dictador Franco, l’opinió pública democràtica, pressionà a les autoritats per a què restituïssin als seus llocs d’origen els monuments que la dictadura havia fet retirar. No obstant, la restitució va ser lenta. Era el temps de la Transició a la democràcia i els franquistes encara piulaven. No fou fins el 14 de maig de 1985 que el monument es reubicà novament a la via pública. Però no en el seu lloc d’origen.Tant pel seu simbolisme com per la voluntat cívica  de resituar-lo en el mateix indret on l'havien inaugurat, en ple centre de la ciutat, encara es temia que podria ferir la sensibilitat dels militars i de la dreta reaccionària.

                                         

Grup escultòric posterior
Foto: Francesc Dalmau

Es desencadenà la polèmica. Finalment l'Ajuntament de Barcelona la tallà de soca-rel. Per raons tècniques, dictaminà,   no es podia reconstruir a la plaça de la Universitat. El seu sòl  no suportaria el pes del monument. Feia pocs anys l'estació del metro de la plaça s'havia reestructurat i les obres suprimiren, per innecessàries, les voltes subterrànies que aguantaven el seu pes.  En conseqüència, es decidí instal·lar-lo a la plaça de Tetuan. Indret més allunyat del centre de la ciutat i on el conjunt monumental queda camuflat per la balustrada i l’arbreda que l’envolta, tal com si hagués d'amagar la seva catalanitat.

El camuflatge del monument
Foto: Francesc Dalmau

9.- MONUMENT A MONSSÈN JACINT VERDAGUER

       Vista i fotografiada la Font d’Hèrcules, els dos amics segueixen caminant Passeig de Sant Joan avall. Durant el trajecte, en Jordi posa al corrent a l’Andrew sobre els mèrits del personatge a qui està dedicat el proper monument que han de visitar. Procura fer un breu resum, tant de la vida i l’obra de l’homenatjat, com del moviment literari al que va pertànyer, la “Renaixença”. Tasca difícil tractant-se de Mossèn Jacint Verdaguer! Quan s’acosten a la cruïlla amb l’avinguda Diagonal, una estructura arquitectònica de color marró brut, feta de pedra corsecada per l’erosió, s’eleva davant seu. És “el gran canelobre” com el rebatejà l’escriptor Josep Maria Espinàs. És el monument a l’eximi i controvertit poeta Verdaguer.

Monument a Mossèn Jacint Verdaguer
Foto: Francesc Dalmau

       D’estil noucentista, el monument va se projectat per l’arquitecte Josep Pericas. Es compon d’una columna de pedra de Montjuïc, de vint metres d’alçada, d’alt de la qual s’erigeix l‘estàtua en bronze de l’il·lustre escriptor, obra de l’escultor Joan Borrell.

Escultura de Mossèn Cinto
Foto: Francesc Dalmau

La balustrada
Foto: Francesc Dalmau

Envolta la columna una balustrada circular ornamentada amb relleus esculpits pels germans Oslé, que representen passatges de”L’Atlàntida”, potser l’obra més coneguda de Verdaguer. A cadascun dels tres panys de la barana hi figuren tres escultures –també obra de Joan Borrell- al·legòriques a la poesia mística, l’èpica i la popular. A l’interior de la balustrada s’eleven uns xiprers i altres plantes vegetals que complementen el guarniment del monument. Quan s’inaugurà, tot el conjunt reposava sobre una plataforma, accessible per sis graons circulars, que l’elevava sobre el nivell de la calçada.

Relleu de la barana
Foto: Francesc Dalmau

Relleu de la barana
Foto: Francesc Dalmau

La seva gènesi va ser llarga, complexa i polèmica. Des del moment en què es decidí construir-lo (20 de novembre de 1902), fins al dia de la seva inauguració (14 de maig de 1924), pràcticament s’escolaren vint-i-dos anys.

       Efectivament, cinc mesos després de la mort del poeta, la Diputació proposà l’erecció del monument per subscripció popular. Proposició que resultà problemàtica, doncs només es convocaren les entitats i col·lectius representants de la burgesia. Les classes populars quedaren excloses, fet que provocà la natural indignació, atès la gran popularitat d’en Mossèn Cinto. En conseqüència, la convocatòria no tingué èxit i el projecte quedà aturat. Es reactivà l’any 1910 creant-se una comissió a la que se li adjudicaren les funcions de triar l’emplaçament del monument, l’elaboració de les bases del concurs de projectes i la gestió de les subscripcions.

Al·legoria a la poesia èpica
Foto: Francesc Dalmau

       Pel que fa a l’emplaçament hi hagué un munt de propostes d'on situar-lo: al Tibidabo, a la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal, a les places d’Urquinaona, St. Jaume i Reial. El poeta Joan Maragall suggerí d’ubicar-lo en algun indret rellevant de Catalunya, fora de Barcelona, com ara Montserrat, la Plana de Vic, el Montseny, els Pirineus o St. Llorenç de Munt. Finalment s’escollí l’actual emplaçament.

Al·legoria a la poesia mística
Foto: Francesc Dalmau

       Establertes les bases del concurs l’any 1912, es presentaren trenta-nou projectes, dels quals en quedaren finalistes quatre: el de Josep Clarà i Ayats –que n’era el favorit-, el dels germans Oslé, el d’Alexandre Soler i Eusebi Arnau, i el de Josep Pericas i Joan Borrell. Es convocà una segona volta entre els finalistes per decidir el guanyador. Però en Josep Clarà no s’hi presentà, ofès per no haver estat elegit directament a la primera convocatòria, i foren elegits els projectes fusionats d’en Josep Pericas i en Joan Borrell i el dels germans Oslé.

       Les obres de construcció del monument s’iniciaren el 29 de maig de 1914 i es perllongaren duran deu anys a causa de la manca de diners per les subscripcions, l’escassetat i augment de preus dels materials de construcció, degut a l’esclat de la I Guerra Mundial, i l’incompliment de contractes i de lliurement de les feines. Finalment fou inaugurat el 14 de maig de 1924, amb l’assistència del Rei d’Espanya Alfonso XIII, el dictador Primo de Rivera, el President d’una Mancomunitat totalment descafeïnada, l’Alcalde de Barcelona i un nebot de l’insigne poeta. L’acte oficial fou boicotejat pels intel·lectuals catalans per protestar contra la manipulació que el règim feia de la figura de Verdaguer. Encapçalats per Àngel Guimerà, li reteren homenatge davant de la seva tomba. Al mateix temps el dictador, en el discurs inaugural, elogiava la figura del poeta català tractant-lo de “gloria de la literatura hispana en su rama catalana”, “gloria de puro españolismo” o de “gloria de la raza española”. Curiosament, dies abans el diari “La Veu de Catalunya” havia estat tancat per ordre governativa per haver publicat uns versos de Mossèn Cinto.

El monument poc després
 de la seva inauguració 

El monument després de retallar-li
la plataforma
Foto: Francesc Dalmau

       Des del començament de la seva existència, el monument ha tingut una vida aïllada i difícil. El fet d’haver-lo construït en un barri pràcticament despoblat (en aquella època la Diagonal només estava urbanitzada entre els carrers Muntaner i Bruc), facilità que fos víctima d’actes vandàlics. Fet que obligà a tancar la balustrada, impedint l’accés al públic. Amb el pas dels anys la zona s’urbanitzà i el parc automobilístic de la ciutat augmentà considerablement. El monument es convertí en una nosa per al trànsit i per al cablejat elèctric dels tramvies.

       Així, el 1953 es plantejà traslladar-lo al cap d’amunt del Passeig de Sant Joan, a tocar amb la Travessera de Gràcia. Però l’any 1955 l’Ajuntament de Barcelona decidí no bellugar-lo a canvi de reduir al màxim la seva base, eliminant la plataforma i els graons circulars que l’elevaven per sobre del nivell de la calçada. La reforma accentuà la seva inaccessibilitat i el convertí en una rotonda distribuïdora de la circulació rodada.

8.- MONUMENT A JOSEP ANSELM CLAVÉ

Monument a Josep Anselm Clavé

      El dia s'ha despertat tapat per un extens núvol, gris i espès, que cobreix la ciutat, expandint sobre ella una tènue sensació de tristesa. Els dos amics –immunes a aquesta percepció- caminen Passeig de Sant Joan amunt. Prop del barri Camp d’en Grassot i Gràcia Nova. Discuteixen animadament sobre quina llengua ha d’emprar l’escriptor. Si la culta o la que es parla al carrer. Embrancats en la lingüística polèmica, no s’adonen que acaben de travessar el carrer de Sant Antoni Maria Claret, fins que el monument a Josep Anselm Clavé els barra el pas.

Amb la batuta a la mà

     D’estil neoclàssic, el monument fou projectat per l’arquitecte Josep Vilaseca. Consta d’una peanya de pedra ornamentada amb motius al·legòrics a la música, destacant-ne quatre arpes i corones de llorer. Sobre ella descansa l’estàtua d’en Josep Anselm Clavé. De quatre metres setanta-dos centímetres d’alçada, fou esculpida en bronze, per l’escultor Manuel Fuxià, que representà al compositor, escriptor i polític barceloní, a peu dret i dirigint el cor amb una batuta a mà estesa.

      L’obra es començà a construir l’any 1883, i no va inaugurar-se fins el 24 de novembre de 1888, quedant emplaçada originàriament a la cruïlla de la Rambla de Catalunya i el carrer València. Més tard, exactament el 6 de maig de 1956, el monument fou traslladat a la seva actual ubicació.

Primer emplaçament del monument

            Tot refent el camí, en Jordi explica al seu amic escocès el relleu històric d’Anselm Clavé, tant com a fundador del moviment coral a Catalunya, com a impulsor del moviment associatiu. Arriben a l’encreuament entre el Passeig de Sant Joan i el carrer de Còrsega, on s’erigeix, majestàtica, la Font d’Hèrcules. En Jordi vol ignorar-la. Creu que no és la mena de monument que pot interessar al seu amic. Però s’hi repensa. És la font ornamental més antiga de Barcelona!

Font d'Hèrcules

           L’obra, d’estil neoclàssic, va ser realitzada per commemorar la visita a la ciutat del rei d'Espanya Carles IV i la seva esposa Maria Lluïsa de Borbó-Parma. Feta amb pedra de Montjuïc, consta d’un pedestal flanquejat per dos lleons, sobre el que descansa la figura mitològica d’Hèrcules -o el seu equivalent grec, Heracles- esculpida per l’escultor Salvador Gurri. El conjunt s’eleva sobre un sòcol amb graons enmig d'un estany circular.

               En un principi el monument va ser instal·lat, l'any 1797, al Passeig de l'Esplanada, en un indret proper a l'actual Passeig de Lluís Companys, davant del número 8 del carrer del Comerç. A l’hora reurbanitzar l'antic Passeig de Sant Joan, la font es va salvar, en quedar en un terreny públic no afectat pel traçat dels nous carrers. Més tard, quan es va edificar el Palau de les Belles Arts, on ara hi ha l'edifici dels Jutjats de 1a Instància i Instrucció, la font restà dintre dels jardins del palau, fins que l'any 1929 es traslladà a la seva actual ubicació.

7.- MONUMENT A FREDERIC SOLER I HUMBERT (SERAFÍ PITARRA)

     Just en Jordi finalitza la ressenya de les característiques del monument a Cristòfor Colom, l'Andrew hi encara la càmera de fotografiar i capta tots els grups escultòrics i baix relleus que abarca el seu camp de visió. Endut per la fília fotogràfica enfoca, també, l'estàtua d'en Ròmul Bosch i Alsina que, arraconada en un extrem del moll de les Drassanes, sobreviu, discreta i ignorada, sota l'ombra del gegantí monument veí.

      En Jordi estira la màniga de l'amic. Li fa veure que aquella escultura no forma part de l'obra que acaben de visitar. L'apressa. Encara tenen temps de veure'n un altre, de monument. Giren en rodó. Enfilen Rambla amunt fins abastar la petita Plaça del Teatre (abans Pla de les Comèdies), oberta al marge dret de l'emblemàtic passeig. Al seu centre, sobre un basament dissenyat per Pere Falqués, s'eleva ufanosa l'escultura sedent deFrederic Soler i Hubert, obra de l'escultor Agustí Querol.


      Frederic Soler i Hubert (més conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra), poeta, dramaturg i empresari teatral, és considerat el fundador del teatre modern català. La seva obra és extensíssima i en vida gaudí d'una extraordinària popularitat, fins a l'extrem que el seu monument es finançà per subscripció popular, a banda dels ajuts institucionals, com ara els dels Ajuntaments de Tarragona i Mataró, i de les aportacions provinents de les recaptacions de les representacions fetes al Teatre Romea, del que en Pitarra n'havia estat l'empresari.

     Es comenta que l'escultura té la mirada perduda perquè està buscant la inspiració de les seves obres.Teatre Principal, tot convidant  la gent a entrar-hi.També es diu que està mirant al

      És de remarcar que uns versos seus estan gravats en el monument ubicat al Fossar de les Moreres, dedicat als herois morts en defensa de  Barcelona, durant el setge de 1714. Els versos estan extrets d'un poema on s'expressa el dolor de l'enterrador del Fossar en trobar, entre els cossos dels soldats morts que esperen ser inhumats, el càdaver del seu fill;  i la ràbia del pare en descobrir que vesteix l'uniforme de l'enemic. És aleshores que l'enterrador exclama:

     Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor,
     fins perdent nostres banderes
     serà l'urna de l'honor.