Hi ha una certa lògica a l’hora de projectar un monument commemoratiu, centrada en la proporcionalitat que ha d’existir entre la persona o el fet històric de qui es vol perpetuar la memòria i els elements al·legòrics que solen a acompanyar els conjunts monumentals. Per regla general aquesta proporcionalitat es decanta a favor dels primers. Davant d’un monument és més fàcil que, d’alguna manera, la figura del personatge a qui volem honorar o l’esdeveniment que pretenem recordar, destaqui per sobre dels objectes arquitectònics secundaris.
De vegades, però, passa just el contrari: els objectes accessoris -de la mà de l’escultor o de l’arquitecte autor del projecte- adquireixen una desmesurada dimensió respecte a l’heroi o succés principal. Tal és el cas dels monuments a Francesc Soler i Rovirosa, a Narcís Monturiol o a Francesc Macià dels que, sot seguit, se’n fa referència.
EL MONUMENT A FRANCESC SOLER I ROVIROSA
 |
| Monument a Francesc Soler i Rovirosa Foto: Francesc Dalmau |
Es troba situat en l’únic passeig central de la Gran Via de les Corts Catalanes. És a dir, en el tram comprès entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia, abans conegut com els Jardins de la Reina Victòria. El monument deu la seva existència a la decisió de les institucions artístiques de Barcelona, de rememorar l’excel·lent obra de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, que va modernitzar la escenografia catalana. No es va convocar cap concurs per seleccionar el projecte més idoni, perquè els promotors l’encarregaren directament a l’escultor Frederic Marés, deixant-li carta blanca a l’hora de decidir la temàtica.
 |
| Medalló del pedestal Foto: Francesc Dalmau |
 |
| Escultura de Frederic Marés Foto: Francesc Dalmau |
Vist el resultat, sembla que en Marés no es va trencar massa el cap a l’hora de realitzar l’obra encomanada. El monument és d’allò més senzill: consta d’un pedestal on hi ha incrustat un medalló amb l’efígie del personatge i on es gravà el seu nom. A sobre hi descansa una figura femenina, semiajaçada i gairebé nua, oferint una rosa amb la mà esquerra a no se sap qui.
La composició és un exemple clar d’inversió en la proporcionalitat entre l’element principal i els accessoris, al·legòrics o decoratius. La imatge de l’homenatjat es redueix a la seva efígie dintre d’un modest medalló mig ocult per la bardissa plantada davant de la peanya. En canvi l’escultura femenina és visible des de lluny. De tal manera que els vianants que circulen pel seu costat, creuran que es tracta d’una estàtua merament ornamental en lloc d’un monument dedicat a un personatge concret.
EL MONUMENT A NARCÍS MONTURIOL I ESTARRIOL
 |
| Monument a Narcís Monturiol Foto: Francesc Dalmau |
Es troba ubicat a la cruïlla formada pels carrers de Girona i de Provença, amb l’Avinguda de la Diagonal. L’any 1963 fou encarregat per la “Mutua Metalúrgica de Seguros” a l’escultor Josep Maria Subirachs, en homenatge a Narcís Monturiol, inventor de l’”Ictineo”, el primer submarí de tracció mecànica i atmosfera artificial.
 |
| L'Ictíneo Foto: Francesc Dalmau |
El monument consta d’un bloc de formigó en forma de proa de quatre metres i vint centímetres d’alçada, travessat per una reproducció del submarí feta de coure. És una còpia de l’original a escala disset. Separadament del bloc de formigó, però formant part del conjunt, hi ha un cub de pedra que en una de les seves cares hi figura la inscripció: “Barcelona a Narcís Monturiol, inventor de l’”Ictineo”, primer submarí que navegà submergit al port de Barcelona el 28 de juny de 1859”.
 |
| Cup separat del monument Foto: Francesc Dalmau |
Malgrat la llegenda de la inscripció, no sembla que el monument estigui dedicat a en Narcís Monturiol, sinó al submarí, els seu principal invent. De l’inventor només hi consta el seu nom en un cub petri, separat del conjunt monumental pròpiament dit.
EL MONUMENT A FRANCESC MACIÀ
 |
| Monument a Francesc Macià Foto: Francesc Dalmau |
Fins a la restauració de la democràcia i de l’autonomia catalana, no fou possible honorar la memòria del qui fou president de la Generalitat, Francesc Macià. La idea la suggerí el diari Avui el 6 de gener de 1977, que organitzà una recol·lecta pública. La Generalitat convocà un concurs popular que havia d’escollir l’artista que realitzés l’obra, essent guanyador el projecte titulat “Flama” dels madrilenys Joaquin Vaquero, Luís Bertal i Javier Casanueva. Segons el projecte, el monument havia de tenir forma de cripta des d’on elevarien un feix de quatre rajos làser que simolitzarien la bandera catalana. Finalment, va ser desestimat en considerar-se que el projecte no reunia les condicions que les autoritats esperaven.
Temps després, la Generalitat va encarregar directament un nou projecte a l'escultor Josep Ma. Subirachs, però la realització de l’obra es demorà durant anys a conseqüència de la polèmica nascuda entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona –governats per partits antagonistes- respecte a l’indret on havia d’ubicar-se el monument. A la fi, es resolgué la controvèrsia amb l’acord de situar el monument en el seu emplaçament actual, l’angle inferior esquerra de la Plaça de Catalunya, fent trista ombra a la magnífica escultura de “la deessa”, de Josep Clarà, que feia anys que ocupava aquest lloc en solitari.
 |
| La deessa sota l'ombra del monument Foto: Francesc Dalmau |
El conjunt monumental es compon de tres elements: dos enormes blocs superposats en forma de dues piràmides invertides, de marbre travertí, i un pilar separat del colossal bloc, d’alt del qual hi figura un bust en bronze del president Macià. La piràmide inferior, que fa de pedestal, representa la història de Catalunya. La superior, concebuda com una escala invertida, simbolitza la projecció de Catalunya cap al futur. I el punt d’unió entre els dos blocs és el present del nostre país.
Inaugurat el 25 de desembre de 1991, coincidint amb el cinquanta-vuitè aniversari de la mort d’en Macià, el monument no va complaure. De seguida es desfermà una pluja de crítiques sobre les espatlles del seu autor. El mateix Jordi Pujol, aleshores President de la Generalitat, manifestà que, de totes les obres d’en Josep Ma. Subirachs, aquella era l’única que no li agradava.
 |
| El monument i la deessa Foto: Francesc Dalmau |
+ + + + + + + +
Amb aquesta opinió estrictament personal, en Jordi conclou el seu discurs. L’Andrew resta en silenci. És el darrer monument barceloní que visita. El temps d’estada a Catalunya se li ha esgotat. Demà retornarà a Escòcia. Té, en escreix, dades suficients per escriure el seu llibre.
A l’endemà, a l’aeroport, els dos amics s’acomiadaran amb un mutu desig: que quan es tornin a veure siguin nacionalment lliures.
L’ALTRE COMIAT
El dimecres passat la Marcel.la ens advertí que avui, 14 de maig de 2014, seria la darrera classe del curs de blogs de literatura i cultura catalanes. L’anunci ens deixà atònits. Cap dels alumnes s’adonà que el curs no seguia el calendari escolar convencional perquè s’impartia per hores. I les hores, avui, s’esgotaven. Encara no recuperats de la sorpresa. La Marcel.la tornà a la càrrega fent-nos saber que els blogs esmentats queden suprimits del conjunt d’assignatures que es donaran a l’Escola de la Dona el proper curs acadèmic. Només subsistiran des de la vessant tècnica.
Novament restàrem aclaparats. El fet que poguéssim seguir escrivint entrades pel nostre compte, ja que el blog quedarà obert, no ens consolà gaire. No és el mateix. No ho és perquè ens mancarà el caliu de la companyonia que genera l’assistència a classe, la lectura en comú dels textos que cadascú ha escrit i publicat i els comentaris espontanis que sorgeixen que, necessàriament, han d’esser estroncats per la Mercè o la Marcel.la.
Per a mi cada dimecres ha esdevingut un goig en poder compartir totes aquestes experiències amb vosaltres. L’he esperat cada setmana amb il.lusió i impaciència. Vull fer-vos avinent de com m’han agradat els vostres escrits. Tots ells tan variats i exposats de formes tan originals. Sincerament, els trobaré a faltar.
No sé si els meus escrits hauran estat del vostre grat. Haig de confessar-vos que els vaig iniciar amb una actitud displicent. La meva intenció era d’escriure, com l’any passat, una narració, un conte o novel·la curta. Però la Dolors m’ho va treure del cap i vaig decantar-me pels monuments de Barcelona. De seguida em vaig engrescar quan vaig trobar la forma de combinar la narrativa amb la descripció de les característiques de cada monument. I vaig crear els personatges d’en Jordi i l’Andrew. Dos amics, un català i l’altre escocès que, en el transcurs de les entrades, anirien dialogant sobre la història, els costums i el futur polític dels seus respectius països, al mateix temps que el primer explicaria el què i el com dels monuments que visitarien. Tanmateix penso que la idea no va ser reeixida per manca d’informació i temps. Però la part relativa als monuments l’he anat escrivint amb renovada il·lusió.
No voldria dir-vos “adéu-siau”, sinó “ a reveure”, però encara no he planificat res per al curs vinent. Aquest estiu, de cara al mar, en el meu refugi de Cala Salionç, ho rumiaré. I potser sí que tornarem a coincidir. En qualsevol cas, tingueu segur que el vostre record el tindré desat a la meva memòria a la carpeta de “moments agradables”.
