13.- MONUMENT A RAFAEL DE CASANOVA

Monument a Rafael de Casanova
Foto: Francesc Dalmau

             Segons el pla previst  per en Jordi, després de la visita al monument a Rius i Taulet, havien d'entrar al Parc de la Ciutadella per seguir amb les dels monuments al General Prim i la dels voluntaris catalans a la I Guerra Mundial. Tanmateix l’interès de l’Andrews per les estàtues d’en Roger de Llúria i d'Antoni de Viladomat li ha trencat l'esquema. Acaba d’explicar-li que, l’any 1888, l’Ajuntament de Barcelona prengué la decisió d’ornamentar l’antic Saló de Sant Joan amb vuit escultures de personatges il.lustres de la història de Catalunya. Que entre elles s'incloïa la d’en Rafael de Casanova. I pensa que, per coherència amb les explicacions donades, ha de modificar l’itinerari fixat visitant, ara,  el monument de l'heroic Conseller en Cap.

Monument a Rafael de Casanova
en el seu emplaçament original

      La seva estàtua fou encomanada a Rossend Nobas. L’escultor el representà en el moment de caure ferit durant el darrer combat que posà fi al setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714. La figura, esculpida en bronze, adopta una actitud digna i ferma, tot recolzant-se en la seva espasa, sostinguda amb la mà dreta, i abraçant el penó de Santa Eulàlia amb l’esquerra L’expressió del seu rostre reflexa, amb sorprenent realisme, el dolor causat per la ferida. Una expressió similar a la que es troba en el “Torero ferit”, obra del mateix autor, realitzada uns anys abans.

Detall de l'expressió facial
Foto: Francesc Dalmau

                L’any 1914, en celebrar-se el bicentenari del setge, l’escultura es traslladà a la confluència del carrer Alí-Bei amb la Ronda Sant Pere. Indret on es suposa que en Rafael de Casanova caigué ferit. Allí, sobre un pedestal de l’Alexandre Soler March, al que se li afegí un relleu, obra d’en Josep Llimona, el monument romangué fins que la fúria del franquisme el retirà i el confinà en un polsós i fosc magatzem municipal. Esdevinguda la suau caiguda de la dictadura, el monument fou alliberat d'aquell injust empresonament i restituït en el seu darrer emplaçament. On cada Diada Nacional rep l’homenatge del poble de Catalunya i de moltes de les entitats cíviques i polítiques del nostre país.

Trasllat del monument al seu
actual emplaçament

Relleu d'en Josep Llimona
Foto: Francesc Dalmau

        Cal no oblidar, però, que l’homenatge a Rafael de Casanova i a la conseqüent reivindicació de les llibertats catalanes, no sempre ha estat fàcil ni exempta de riscos, prohibicions ni sancions. Des de les Corts de Cadis, on els delegats catalans reclamaren per primer cop la memòria històrica de l’heroic Conseller en Cap i la restitució de les llibertats constitucionals de la nostra nació, s’han anat succeint llargs períodes d’implacables persecucions de qualsevol intent de manifestació en favor de la recuperació dels nostres drets nacionals. En aquest sentit, és de justícia recordar i admirar la tossuda valentia de molts catalans anònims per enfrontar-se, pacíficament, al crònic i anacrònic ferotge totalitarisme espanyol.

Placa al peu del monument
Foto: Francesc Dalmau

        L’Andrew, com escocès i simpatitzant de l’”Scotish National Party”, entén i comparteix la posició ideològica del seu amic, però el sorprèn el masoquisme col·lectiu dels catalans que els ha menat a celebrar com a festa nacional la derrota que, precisament, els comportà la pèrdua de la seva sobirania. En Jordi es lamenta que, aquesta, també és una opinió estesa entre nosaltres, però aclareix: a ningú li agrada festejar derrotes. El què en realitat es commemora cada 11 de setembre,  és el reconeixement i admiració pel sacrifici fet per aquells avantpassats, lluitant fins a la darrera gota de sang en defensa de les llibertats nacionals i la voluntat de les generacions posteriors de continuar la lluita –ara pacíficament- per tal de recuperar-les.