Al mateix peu del monument a Rafael de Casanova, l’Andrew
segueix prenent les imprescindibles notes que posteriorment ampliarà en
escriure el seu llibre sobre els principals monuments barcelonins. Al seu
costat, en Jordi l’apressa a enllestir la tasca. El matí, assolellat, avança
inexorable. Es fa tard. Finalment, l’escocès tanca la llibreta d’apunts i els
dos amics inicien la marxa. Refan el camí per retornar al Passeig Lluís
Companys. Caminen fins a la porta del Parc de la Ciutadella. Allí visitaran els
monuments a Bonaventura Carles Aribau, als Voluntaris Catalans, al General Prim
i uns quants més. El parc és un autèntic museu de monuments exposats a l’aire
lliure. En el seu interior, a més dels tres esmentats, s’hi poden comptar
tretze més, entre ells el famós Mamut, obra d’en Miquel Dalmau, i el célebre
de la Dama del paraigües, d’en Joan Roig i Solé, l’escultura del qual és considerada
tradicionalment com un dels símbols de la ciutat.
 |
| Monument a Carles Aribau Foto: Francesc Dalmau |
Els dos amics travessen l’entrada del parc. Caminen encara
no cent metres. Giren a l’esquerra i accedeixen a un placeta presidida pel monument
a Bonaventura Carles Aribau, l’escriptor, economista i polític que amb la seva obra “La Pàtria” -més coneguda com “Oda a la Pàtria”- inicià el moviment literari, cultural i polític de la Renaixença.
 |
| Monument a Carles Aribau Foto: Francesc Dalmau |
El projecte del monument s’encomanà a l’arquitecte JosepVilaseca, també autor de l’Arc de Triomf. L’escultura de l’Aribau fou obra d’en
Manuel Fuxà. Originàriament era de pedra, però degut al seu deteriorament es va
substituir per una de bronze esculpida per Enric Monjo basant-se en el model orginal
de Fuxà, fet en guix.
Continuen el seu itinerari pel parc per dirigir-se al
monument als voluntaris catalans que participaren a la I Guerra Mundial. Pel
camí topen amb els de Víctor Balaguer -polític, escriptor i historiador, autor
de la nomenclatura dels carrers de l’Eixample barceloní- i amb el de l’insigne
poeta Joan Maragall. Per la seva senzillesa, els dos monuments són molt similars.
Ambdós es componen d’una simple columna sobre la que reposen els bustos dels
personatges homenatjats. El primer obra també de l’esmentat Manuel Fuxà, i el
segon d’Eusebi Arnau.
 |
| Bust de Víctor Balaguer Foto: Francesc Dalmau |
Desprès arriben al monument als voluntaris catalans que
durant la I Guerra Mundial lluitaren en el bàndol dels aliats. L’Andrew, bon coneixedor
de la història del seu país, en sentir les paraules del seu amic es sorprèn. No
en te cap referència d’aquest fet històric.
 |
| Bust de Joan Maragall Foto: Francesc Dalmau |
En Jordi li confessa
que la majoria de catalans també el desconeix. Però el cert és que en aquesta guerra, enquadrats en l’exèrcit
francès, hi lluità un nombre considerable de voluntaris catalans (entre 1.000 i
14.000, segons les fons). Eren homes provinents del catalanisme, que s’allistaren
a la legió estrangera francesa, per tal de
demostrar el compromís dels catalans amb els països que lluitaven contra els imperis
alemany, austro-hongarès i turc, tot esperant que els aliats, una vegada
guanyada la guerra, reconeguessin el dret d’autodeterminació de
Catalunya. Una esperança que avui se’ns presenta excessivament idealista
i ingènua, però aleshores semblava possible, atès que moltes nacions sotmeses a
aquests imperis, amb la seva derrota van assolir la seva llibertat.
El monument també va patir la seva guerra particular contra
la intolerància. Efectivament, el 1918 l’Ajuntament de Barcelona acordà erigir
un monument per commemorar la gesta
d’aquests voluntaris. L’encàrrec s’encomanà a l’escultor Josep Clarà, que
esculpí en bronze la imatge d’un jove nu amb els
braços enlaire i sense
dissimular-li els genitals. L’obra l’acabà el 1923, però la presa del poder pel
dictador Primo de Rivera –poc amic de qualsevol manifestació catalanista-
posposà la seva inauguració fins a tretze anys més tard. Així, el 14 de juliol
de 1936, després de desestimar la seva ubicació a la plaça de Lesseps, es situà
al parc de la Ciutadella.
 |
| Monument als Voluntaris Catalans Foto: Francesc Dalmau |
 |
| Monument als Voluntaris Catalans Foto: Francesc Dalmau |
En un principi, incomprensiblement, la fòbia catalanista de la dictadura franquista no s’adonà de la significació política del monument ni de l’”exhibicionisme sexual” de l’estàtua. No fou fins el 1952, durant la celebració del Congrés Eucarístic, que el cap d’una secció de la falange acampada al voltant del monument, advertí la seva impudícia i, en un atac de puritanisme, ordenà cobrir-lo amb una enorme caixa de fusta.
Acabada la gran festa religiosa, la caixa fou retirada. Però
al desembre del mateix any l’escultura del jove nu aparegué amb els braços
tallats, pel què novament va ser coberta. L’any 1954 se li restauraren les
extremitats amputades, i es tapà el sexe amb una pudorosa fulla de parra. És de
destacar que en Josep Clarà deixà constància escrita del seu enuig pels actes
vandàlics dels que la seva obra en fou víctima. Finalment, l’any 2011 es retirà
la pudibunda fulla recuperant l’estàtua el seu estat original.
 |
| Placa commemorativa Foto: Francesc Dalmau |
Enllestida la visita al monument als Voluntaris Catalans a
la Gran Guerra, en Jordi s’adona que es fa tard per complir amb l’itinerari
previst. En conseqüència, han de deixar de banda els bustos de Marià Aguiló,
Lleó Fontova, Milà i Fontanals i Joaquim Vayreda. Tots situats lluny d’on ells
es troben. Així doncs, condueix al seu amic escocès directament vers al monument
al general Prim, ubicat prop de la sortida del parc que tenen més a la vora.
El monument es compon d’un pedestal on hi ha dos relleus representant
dues escenes de la vida militar del general: la retirada de Mèxic i la presa de
Castillejos. Sobre ell s’eleva l'estàtua eqüestre del personatge, esculpida en
bronze per Lluís Puiggener entre 1882-1887. L’any 1936 fou destruïda i
reconstruïda –un cop acabada la guerra- per Frederic Marés, basant-se en el
model original fet en guix.
 |
| Monument al General Prim Foto: Francesc Dalmau |
 |
| Monument al General Prim Foto: Francesc Dalmau |
En Jordi acaba la seva dissertació de mala gana. Amb un
aspre sabor de boca. El general Prim és un personatge històric que no li és
simpàtic. Mentre s’allunya del monument se li acosten, ben vius, els records d’infantesa.
Els que li aporten les imatges viscudes fa molts anys en aquell mateix indret. Passejant.
Ell agafat de la mà del seu pare, escoltant-lo. "Era un bon general" –deia- "però
massa abrandat, cruel i sanguinari. Com a català, un controvertit: no dubtà en
bombardejar Barcelona, destruint-ne una tercera part. Si bé com a parlamentari
a les corts espanyoles defensà amb energia els drets dels catalans,
especialment els econòmics".
