Els dos amics es retiren de la
Plaça del Duc de Medinaceli i encaren el Passeig de Cristòfor Cristòfor Colom en direcció
a la Rambla. A uns centenars de metres, la silueta del monument de l’insigne
almirall se’ls presenta imponent i majestuosa.
L’Andrew queda corprès. Una esgarrifança emotiva li recorre l’espinada.
És la mateixa sensació que experimenta sempre que contempla, al natural, monuments
emblemàtics d’altres capitals europees.
A en Jordi, la silueta no li
desperta aquesta mena d’emocions. De primer, la seva visió li recorda el
comentari pejoratiu que li dedicà Santiago Rusiñol: “Sembla una espalmatòria”,
digué despectiu. Després les seves sensacions li desperten els records
infantils encara inherents al monument. Un cop més reviu l’emoció sentida quan,
de la mà del seu pare, s’enlairà -amb l’ascensor que grimpa per l’interior de
la columna- fins a tocar els peus del gran navegant. I un cop més es veu, sent
nen, a l’aula d’una escola on l’inculquen una Història manipulada i alienadora.
On li diuen que amb el descobriment de Cristòfor Colom i la política dels Reis
Catòlics s’inicia el naixement d’un imperi bondadós, evangelitzador i
civilitzador, on mai es ponia el Sol. Un imperi que, amb tanta llum, quedà
enlluernat i no veié com espoliava, esclavitzava i anorreava antigues i
avançades civilitzacions.
El segon record el posa de mal
humor i no el predisposa a seguir amb el seu paper de cicerone. Però ho ha de
fer. S’ha compromès amb al seu amic. A contra cor, enceta el repertori de les
característiques d’aquell monument que, juntament amb el temple de la Sagrada
Família, és el més emblemàtic de Barcelona.
El conjunt monumental, amb una
alçada de seixanta metres, el projectà Gaietà Buïgues i Monravà. I fou
construït com a colofó de les obres de millora del litoral de Barcelona,
realitzades amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Al basament, de forma
circular i un metre d’alçada, s’hi ubiquen vuit lleons que res no representen.
Simplement es col·locaren per donar majestuositat al conjunt.
Sobre el basament s’aixeca una
secció, també circular, en el sòcol de la qual s’incrusten varis baix relleus,
esculpits en bronze, representatius d’alguns dels episodis més importants de la
vida de Cristòfor Colom, referits al descobriment d’Amèrica. I més amunt, amb
una alçada de deu metres i mig, s’erigeix un cos octogonal on s’assenten quatre
estàtues de matrones assegudes que simbolitzen els regnes de Catalunya-Aragó i
Castella-Lleó. Intercalats entre les matrones s’hi poden veure grups
escultòrics dels col·laboradors de Colom.
Al cap damunt de l’estructura
octogonal neix la colossal columna rematada per un capitell, sobre el que una esfera circumdada per una corona, fa de plataforma on reposa l’estàtua de l’almirall, de set metres d’alçada, esculpida
en bronze per Rafael Atché. Envolten el basament de la columna unes àligues
coronades per figures humanes alades al·legòriques, respectivament, a les caravel·les
en què s’embarcaren els expedicionaris i a la glòria obtinguda per l’èxit de l’expedició.
A la part baixa del fust dos grifs i una caravel·la sostenen l’escut de
Barcelona.
Lacònic, en Jordi finalitza la
seva explicació. No entra a comentar el personatge homenatjat. Seria superflu.
És universalment conegut. Tanmateix, la referència a la polèmica suscitada
sobre el seu lloc de naixement, és inevitable. En Jordi ho aprofita per
explicar al seu amic la teoria de la catalanitat de Cristòfor Colom que, tot i
sustentar-se en una sòlida base científica –remarca- ha estat sistemàticament
ignorada o rebutjada pels historiadors espanyols, sempre decantats per la
teoria que –tot i les seves contradiccions- conclou que Colom era genovès.
L’Andrew no ho entén. No entén
que si els espanyols consideren que els catalans també ho són, no defensin la
catalanitat del descobridor d’Amèrica en lloc d’admetre que era italià. I parafrasejant
un habitual comentari dels dos protagonistes d’un còmic francès amb regust
xovinista, pensa:”Són bojos aquests espanyols”.
