5.- MONUMENT A GALCERAN MARQUET

Foto: Francesc Dalmau

                La Plaza del Marquès de Comillas no queda lluny de la del Duc de Medinaceli. Però els dos amics decideixen cobrir la curta distància que les separa a pas de càrrega. És la manera de combatre els efectes del ventijol fred, intermitent i penetrant que senyoreja pel Passeig de Colom. En un tres i no res abasten la plaça del duc. I es queden palplantats davant del monument que la presideix. Tot contemplant-lo, la mirada de l’Andrew ascendeix pels divuit metres d’alçada de la seva columna i topa amb l’estàtua del guerrer medieval que la corona.

                -Qui és? –Pregunta encuriosit.-  Però en Jordi no li contesta. Està absort. Pensa que aquell monument -considerant les vicissituds de la seva evolució fins que es va inaugurar- ben bé podria ser el de  la improvisació, el dubte i la polèmica.

                En efecte, quan es decidí urbanitzar la Plaça del Duc de Medinaceli, l’Ajuntament de Barcelona encomanà el projecte a l’arquitecte municipal Francesc Daniel Molina i Casamatjó. En un principi el projecte incloïa, només, la construcció d’una font monumental en el seu centre. Ningú no pensà en fer-hi cap monument. Més endavant, però, degut a la proximitat del  mar, es cregué oportú que la font fos dedicada a algun episodi de la història marítima de Barcelona. D’acord amb aquesta consideració, el pintor  Lluís Rigalt  i Farriols dibuixà un projecte amb varis elements relacionats amb el mar.

Foto: Francesc Dalmau

Foto: Francesc Dalmau

         
El mateix Francesc Daniel Molina desenvolupà el projecte dissenyant un estany de forma circular,  que s’havia de construir amb pedra de Montjuïc. Al bell mig hi situà una estructura polièdrica feta de la mateixa pedra, sobre la que descansaven quatre escultures representant sengles tritons. A partir del conjunt polièdric arrancava una columna rematada per un recarregat capitell corinti del qual sobresortien quatre cavalls marins. El fust quedava decorat amb relleus al·legòrics, en la seva part baixa, a la marina i, en la part alta,  a plantes aquàtiques. Aproximadament a l’alçada d’un terç, la columna era travessada per una galera amb uns fanals sobre la proa i la popa.  Incrustats a babord i estribord hi figurava una reproducció de l’autèntic escut de la ciutat de Barcelona. Tant els tritons com els relleus de la columna, en fou l’autor  l’escultor Josep Anicet Santigosa i Vestraten. L’obra, en ferro colat, l’executà  el fonedor Valentí Esperó.

Foto: Francesc Dalmau

Foto: Francesc Dalmau

                Quan les obres eren prou avançades, es considerà  que seria escaient que d’alt de la columna s’hi col·loqués l’estàtua d’alguna figura històrica. Alguns suggeriren  Cristòfor Colom, d’altres proposaren Blasco de Garay, suposat inventor d’una màquina de vapor aplicada a la navegació, que l’any 1543, també, suposadament, assajà al port de Barcelona. La polèmica estava servida. Quan finalment es decidí pel segon personatge, el catedràtic Joaquim Rubió i Ors desmentí l’existència de l’invent. Davant d’aquesta contingència, l’Ajuntament de Barcelona acordà que l’estàtua es dediqués a Galceran Marquet, Vicealmirall de Catalunya i membre del Consell de Cent, el qual, sota el comandament de Guillem de Cervelló, tingué un paper destacat en  la guerra entre Catalunya i la República de Gènova (1330-1335).

Foto: Francesc Dalmau

                Novament sorgí la polèmica. L’historiador Andreu Avelí Pi i Arimon advertí que d’altres mariners medievals catalans eren més mereixedors d’aquell homenatge. Que la identitat del personatge era desconeguda per als barcelonins. Que no se’ls havia informat de qui era. I que  ni tant sols s’havia  col·locat  una placa identificativa a la columna. Malgrat els advertiments, la candidatura del vicealmirall va prevaler i la realització de l’estàtua fou encomanada a l’escultor Damià Campeny.

Foto: Francesc Dalmau

Tanmateix, tot i que l’encàrrec quedà documentat, és dubtós que fos el mateix escultor qui realitzés l’obra en format natural, doncs ja era  octogenari i l’estàtua mesura dos metres i mig d’alçada. Una mida que mai tingueren les altres escultures per ell esculpides. Existeix la teoria que va ser l’escultor terrisser, Antoni Tarrés, dirigit pel propi Damià Campeny, qui realitzà l’obra. N’hi ha, però que opinen que la va fer l’esmentat Josep Anicet Santigosa, autor dels tritons i dels relleus de la columna.

                Cal destacar que aquest monument fou el primer de Barcelona construït en ferro colat. Fet que significà un esdeveniment de progrés. També fou el primer en adoptar la tipologia columnària, seguint l’exemple de la columna erigida per Napoleó a la plaça Vendôme de París.

                -I el nom de la plaça? –Pregunta l’Andrew, tot recordant el cas de la del Marquès de Comillas.- Com  és que no coincideix amb el del personatge del monument?

           - Durant la bullanga del 25 de juliol de 1835 -respon en Jordi- a Barcelona es van cremar varis convents, entre ells el de Sant Francesc, que s’havia edificat al segle XIII justament aquí. Després d’enderrocar-lo el Duc de Medinaceli n’adquirí la propietat del solar, però en cedí una part a l’Ajuntament  amb la condició que la futura plaça se la bategés amb el seu propi nom.   

4.- MONUMENT AL MARQUÈS DE COMILLAS

                Primer visitar el monument a Ramon Berenguer III, després el del vicealmirall Galceran Marquet, i finalitzar en el de Cristòfor Colom. És l’itinerari prèviament marcat per en Jordi, per a aquest dia. Així, un cop enllestida la visita a l’estàtua eqüestre del compte, en Jordi guia a l’Andrew  per la Via Laietana avall, per continuar pel Passeig de Colom, fer una aturada a la Plaça del Duc de Medinaceli i seguir fins al monument al descobridor d’Amèrica.

Foto: Francesc Dalmau

                En arribar a l’alçada de l’edifici de Correus, l’Andrew gira el cap a l’esquerra i la seva vista topa amb el monument a Antonio López i López, primer Marquès de Comillas, navilier, banquer, comerciant i, molt probablement, traficant d’esclaus. Fundador de les societats Compañia Transatlántica Española,  Compañia General de Tabacos de Filipinas i del Banco Hispano Colonial.
                Enlluernat per les seves grans dimensions, l’escocès el confon amb el de Colom. I abans que en Jordi pugui advertir-lo que aquell no és cap dels que han de visitar, l’escocès, amb la rapidesa d’un “cowboy”, desenfunda la seva càmera i enfoca i dispara l’obturador crivellant el monument des de tots els angles imaginables. Davant de l’eufòria fotogràfica del seu amic, en Jordi, condescendent, es veu obligat a fer-li una ressenya històrica, tant del personatge com del seu monument.

Emplaçament de l'antic monument

                Un any després de la mort d’Antonio López, l’Ajuntament de Barcelona –presidit per Francesc Rius i Taulet- encarregà a l’arquitecte Josep Oriol Mestres la direcció de la seva construcció. El monument es concebí com una enorme peanya sobre la que es recolzava una llarga columna coronada per l’estàtua del marquès, esculpida per Venanci  Vallmitjana i Barbany utilitzant peces de bronze foses, procedents de vaixells de la Compañia Transatlántica Española.

 A cada un dels quatre costat de la peanya s’hi adossà un relleu al·legòric a les quatre principals empreses de l’homenatjat, realitzats, cadascun, pels escultors Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener.

Versos d'en Jacint Verdaguer
Foto: Francesc Dalmau

         
          A la peanya destaquen dues inscripcions: en una, situada al peu de la cara frontal, hi figura uns versos que Mossèn Jacint Verdaguer -capellà dels vaixells de la Compañia Transatlántica Española i de la pròpia família d’Antonio López -dedicà al marquès. A l’altra, situada a la cara posterior, hi consta el text del telegrama que Alfons XXII envià a la mort de l’empresari. 
       
         Però, malgrat la gran expectació que generà la seva inauguració, el monument, de bon principi, desencadenà indignació i polèmica a conseqüència de l’animadversió que despertà –i segueix despertant- la figura de l’homenatjat, per la sospita que  l’origen de la seva fortuna fou el negoci de l’esclavisme, motiu pel qual se’l coneixia pels malsnoms de “El Negro Domingo” o ·López el Negro”. La sospita la corroborà el seu propi cunyat, en Francesc Bru Lassús, que el mateix any de la seva mort, sota el títol de “La verdadera vida de Antonio López y López”, publica la seva biografia, on a més de  presentar-lo com un personatge pràcticament analfabet, cruel i despietat, explica amb detall el seu passat esclavista.

Còpia d'en Frederic Marés
Foto: Francesc Dalmau

                Per les mateixes dates, el setmanari La Campana de Gràcia, va proposar, sense èxit, substituir el monument per un altre dedicat a Mossèn Cinto Verdaguer. Tanmateix, la proposta va ser parcialment materialitzada pels anarquistes, que l’any 1936 fongueren l’estàtua per convertir-la en bales. Posteriorment, la dictadura franquista restaura el monument, encomanant a l’escultor Frederic Marés una reproducció de l’estàtua esculpida per Venanci Vallmitjana, que és col·locada en el mateix lloc on es situà  la que fou fosa. Molt més tard, corria l’any 2010, els sindicats UGT i CCOO i l’entitat SOS Racisme, van demanar a l’Ajuntament de Barcelona la retirada del monument.

               En aquest sentit, les demandes tampoc van tenir èxit, però van assolir que es canviés el nom de l’Avinguda del Marquès de Comillas, pel del pedagog Francesc Ferrer i Guardia. Però, el  monument, el nom de la plaça on s’ubica i la sala de les Drassanes, a ell dedicada, subsisteixen.

                Després d’escoltar l’explicació d’en Jordi, l’Andrew entén la posició estricte de l’amic i, tot fent gala del seu pragmatisme britànic, promet no entorpir-li més la tasca de cicerone. Per la seva banda, el català pensa que potser no hauria d’haver estat tan rigorós a l’hora de seleccionar els monuments visitables. Ben mirat, tots els descartats també formen part de la Història del nostre país i de la seva capital.

3.- MONUMENT AL COMTE RAMON BERENGUER III

           

Comte Ramon Berenguer III
Foto: Francesc Dalmau

                 Malgrat que el seu regnat fa un mes i mig que s'ha proclamat, la tardor encara brega per imposar-se a les escorrialles d'un estiu que, tossut, es resisteix a cedir-li el ceptre meteorològic. Tot i el lleuger ventijol que acarona els vianants que circulen per la Via Laietana, la calor segueix mortificant els caminants. Entresuat, en Jordi accedeix a l’hotel on s’hostatge l’Andrew. El troba esperant-lo a la recepció. De mutu acord, decideixen iniciar l’itinerari de visites de monuments pel que tenen més a prop:  el del comte Ramon Berenguer III, el Gran.

               
                  Amb risc de ser atropellats pels autocars que constantment aparquen i desaparquen al davant del monument, abocant riuades de turistes, els dos amics es situen a tocar de l’estàtua eqüestre  del gran comte-rei català. Allí, en Jordi, interpretant el seu paper de cicerone, explica a l’Andrew les seves característiques.

                La seva evolució –diu en Jordi- fou curiosa i el resultat final no quedà exempt de polèmica. L’estàtua eqüestre deu el seu origen a un esbós realitzat per en  Josep Llimona durant el seu període de formació a Itàlia. Posteriorment, per encàrrec  de  l’Ajuntament de Barcelona, l’escultor convertí el projecte en una estàtua de format natural, que  modelà en guix. Era l’any 1888. L’obra fou premiada a l’Exposició Universal celebrada el mateix any i quedà dipositada a la galeria d’estàtues del Palau de Belles Arts per a la seva conservació.

             

Monument de Ramon Berenguer III
Foto: Francesc Dalmau

                Després, quan passats els anys es va decidir urbanitzar la plaça dedicada al mateix compte, situada entre la Via Laietana, la capella de Santa Àgueda i part de la resta de les muralles romanes que defensaven l’antiga ciutat de Barcino, s’acordà ubicar-hi una rèplica de l’estàtua, però esculpida en bronze.  Malauradament en Josep Llimona morí l’any 1934 i, en conseqüència, no podia dur a terme el projecte aprovat.  Per tant, l’obra s’encomanà a en Frederic Marés, que acceptà, l’encàrrec. El monument fou  inaugurat l’any 1950.

Foto: Francesc Dalmau

               
   De seguida es desencadenà la polèmica: l’estàtua de guix no es deuria conservar massa bé a la galeria del Palau de Belles Arts, doncs la cua del cavall s’havia trencat i els trossos havien desaparegut,  segurament per l’encanteri d’algun follet entremaliat amb vocació d’escultor. Per tant, el propi Frederic Marés es veié obligat a refer-la. Sembla que no va estar massa afortunat en la tasca de restauració, perquè  la nova cua no va satisfer a tothom. I s’entén. Vista objectivament, la cua, més que la d’un equí, sembla una espessa, descabellada i llarga escombra.

                -Aquest comte què va fer per merèixer el monument? –Pregunta l’Andrew, tot assenyalant-lo.

                En Jordi recorda, ara,  que l’amic té uns coneixements força rudimentaris de la història del nostre país. Tanmateix, parla correctament el nostre idioma –si bé amb un simpàtic accent anglosaxó- per haver assistit a uns cursos de català impartits a Cambridge, ciutat on tots dos es conegueren. En conseqüència,  seguint amb el seu paper de cicerone, enceta un resum de les gestes del comte.

                Nascut a Rodés (Occitània), l’any 1082, -explica en Jordi- el comte de Barcelona Ramon Berenguer III era fill del també comte Ramon Berenguer II. Començà a regnar  amb només quinze anys. Seguint una política de matrimonis i de vassallatges, incorporà al seu regne tots els comtats catalans, llevat del d’Empùries. Amb aquesta unió i  amb els territoris que va conquerir als sarraïns,  el comtat de Barcelona esdevingué el nucli central del futur  Principat de Catalunya.

               

                Com a resultat de la seva estratègia, els interessos catalans es van estendre a ambdós cantons dels Pirineus.  En efecte, en casar-se amb Dolça de Provença, annexionà  als  seus dominis  el  comtat de Provença.  Aquesta incorporació  situà  Catalunya en un lloc destacat en la política europea i contribuí en  gran mesura al progrés de la seva cultura, tot incorporant l’herència cultural trobadoresca.

                Alliberà Tarragona del poder musulmà, obtenint del  Papa Pasqual II, la concessió d’arquebisbat per a la ciutat que reconquerí  i reconstruí.  D’aquesta manera Catalunya assolí  la independència eclesiàstica, doncs fins aleshores les diòcesi catalanes depenien de l’arquebisbat de Narbona.

                Fou el primer sobirà català que considerà la possibilitat d’organitzar expedicions militars contra les Illes Balears, aleshores bastió de la pirateria sarraïna. I capitanejant una aliança amb toscans, sard, corsos, llombards i pisans, formà una esquadra de cinc-centes naus, amb la que atacà i ocupà Eivissa i Mallorca. Però hagué de retirar-se poc després davant de la previsible invasió dels almoràvits, que amenaçava, no solament les Illes, sinó també la mateixa Catalunya. D’altra banda la finalitat de l’operació bèl·lica -segons el costum de l’època- no era tant de conquesta com de càstig. I gràcies a ella  obtingué un enorme botí i alliberà nombrosos captius cristians.

                Cal destacar que el cronista Enric de Pisa, que va narrar l’expedició a Mallorca, va veure i descriure Ramon Berenguer III com el monarca d’un poble, que anomena català, procedent d’una pàtria que denomina Catalunya, mots que apareixen documentats per primera vegada.

                Poc després d’ingressar a l’orde del Temple, va morí  a Barcelona, l’any 1131, a l’edat de quaranta-vuit anys, éssent enterrat a l’església del monestir de Ripoll.

                Amb notori interès, l’Andrew ha seguit la dissertació de l’amic. Quan aquest hi posa el punt i final, l’escocès admirativament exclama:

                -Déu n’hi do! Amb personatges així, no s’entén que el vostre país no hagi tingut una actuació més destacada en la història d’Europa.

                -Són les giragonses de la Història. –Li diu, irònic, en Jordi.

          -Doncs, confiem que el proper setembre les giragonses històriques ens siguin favorables a tots dos. –Respon  l’escocès.

                I ambdós amics intercanvien una mirada de complicitat.

               

                

2.- DOS MONUMENTS ANTAGÒNICS

                Amb puntualitat britànica, l’avió aterra a l’aeroport d’El Prat. I, amb puntualitat catalana, en Jordi,  rep el seu amic Andrew i el condueix a Barcelona. Just entrar a la Plaça d’Espanya, l’escocès queda impressionat per les desmesurades proporcions  de la font que la presideix. En adonar-se’n de l’impacte admiratiu dibuixat en el rostre de l’amic, en Jordi s’afanya a aclarir-li que el monument –un dels que ha descartat de la llista- no és significatiu de la ciutat.

                Però l’escocès no s’ho acaba de creure. No pot concebre que aquella enorme construcció ornamental, ubicada al centre d’una plaça monumental, no tingui cap significat per a Barcelona. I empès pel seu instint investigador, insta al seu amic que li faci cinc cèntims de les raons que impulsaren la seva construcció  i el què representa. En Jordi es sent assetjat per la insistent curiositat de l’Andrew i,  a contracor, cedeix a les seves pretensions.

               

Per situar-lo en el context històric li explica que la font deu l’existència a la urbanització de la zona Sants-Montjuïc per ubicar-hi les instal·lacions de l’Exposició Internacional de Barcelona celebrada l’any 1929.   Exposició que neix a partir d’un projecte promogut per l’arquitecte Josep Puig i Cadalfach per donar a conèixer la industria catalana a l’estranger. Després de vàries demores, les obres de les edificacions del certamen finalitzaren l’any 1923. Però l’Exposició no es va poder celebrar. Aquell mateix any, amb el consentiment del rei Alfons XIII, s’instaurà la Dictadura del General Primo de Rivera, la qual l’espanyolitzà per tal d’impedir que es projectés al mon  qualsevol signe d'identitat catalana.

                Així, postergà la seva celebració fins l’any 1929, per tal que coincidís amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, dispersant d’aquesta manera els expositors estrangers en detriment de la barcelonina; canvià el nom del Poble Espanyol, que originalment havia de ser Iberona (contracció d'Iber i Barcelona); donà nom a la Plaça d’Espanya; creà una comissió per construir en el seu centre el "monumento a la raza hispana"; i enderrocà les “Quatre Columnes”, monument, que simbolitzava les quatre barres de la bandera catalana, construït per l’arquitecte Puig i Cadafalch, el qual quedà exclòs del nou projecte de l’Exposició per les seves idees catalanistes. Finalment, la proposta de la comissió creada per en Primo de Rivera per erigir aquell monument, no va prosperar i va prevaler la de l’arquitecte Josep Maria Jujol de fer-hi la font que seria coneguda com la Font dels Tres Mars, donat que el seu autor hi volia simbolitzar els tres mars que envolten la Península Ibèrica.

               

 La font ,dissenyada per l’esmentat arquitecte, es va construir al centre de la plaça, on antigament s’aixecava la creu de terme que separava els municipis de Barcelona i del poble de Sants. Edificada sobre un estany de forma triangular, consta d’un templet amb tres fornícules amb grups escultòrics cadascuna - obra d’en Miquel Blay i dels germans Miquel i Llucià Oslé- que simbolitzen els rius que desemboquen als tres mars que envolten la Península Ibèrica: L’Ebre que ho fa al Mediterrani, el Guadalquivir i el Tajo que desemboquen a l’Atlàntic, i els rius que aboquen les aigües al Cantàbric. Als tres vèrtexs de l’estany hi ha tres grups escultòrics que representen els fruits i els dons de les aigües: l’Abundància, la Salut Pública i la Pesca i la Navegació. Adossades a les tres columnes del templet es poden veure vàries figures i emblemes: una creu amb Ramon Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola, que representen la Religió; una espasa amb Pelai I, Jaume I i Isabel la Catòlica, que simbolitzen L’Heroisme; i un llibre amb Ausiàs Marc i Miguel de Cervantes, al·legòrics de les Arts. Remata l'obra un peveter  amb tres Victòries.

                -Després de les explicacions que m’has donat,  encara consideres que aquesta font no té cap significació per Barcelona? – Li etziba irònicament l’Andrew.

                Però en Jordi, ofuscat pel seu apassionament, no capta la ironia. D’un cop de volant rectifica la trajectòria del cotxe. Enfoca l’Avinguda de la reina Maria Cristina. Ascendeix per l'Avinguda Josep Ferrer i Guàrdia, i aparca el vehicle al costat del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Invita a l’Andrew a baixar de l’automòbil. Ambdós es dirigeixen a les Quatre Columnes d’en Puig i Cadafalch que, per iniciativa popular, l’any 2010 es van tornar a aixecar en el mateix lloc on es construïren  les enderrocades. I es situen davant d’elles.

                -Aquest sí que és un monument significatiu!- Afirma rotund en Jordi, tot assenyalant-les.- Simbolitza, amb la seva reconstrucció, el convenciment, la voluntat i la fermesa dels catalans per recuperar la llengua, la cultura i la identitat nacional.

               

El professor escocès se’n adona que entremig de les columnes veu, llunyana i nítida, la font de la Plaça d’Espanya. Els dos monuments, situats just un enfront de l’altra, s’alcen impertèrrits i majestuosos, observant-se. Un a cada extrem de l’ampla via de l’Avinguda de la reina Maria Cristina, com dues locomotores a punt de l’arrencada. I es pregunta: “Hi haurà xoc de trens?”

1.- ESTABLINT CRITERIS DE SELECCIÓ

Ha passat de llarg del refrany “el que puguis fer avui no ho deixis per demà” i ara se’n adona que el temps se li ha escolat entre el compliment d’obligacions i el gaudi de devocions. El seu amic Andrew, professor d’història a la universitat d’Edimburg, està escrivint un llibre sobre la possibilitat de conèixer la idiosincràsia dels pobles a través dels seus monuments. A tal efecte, fa temps  que tenia previst visitar Barcelona i li havia  encomanat si podia preparar-li una llista dels monuments més carismàtics de la ciutat. Ell, en Jordi,  acceptà de bon grat l’encàrrec. Com a barceloní i bon coneixedor de la seva ciutat,  li  era una tasca senzilla. “Qüestió de cinc minuts”, pensà.  Però ara, l’amic arriba a l’endemà i la llista roman, encara, ben freda a l’aigüera.

     A corre-cuita mira de confeccionar-la. S’endinsa, via telemàtica, en el catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. La seva extensió l’aclapara i desanima. Endevina que la tasca no serà bufar i fer ampolles. Veu la necessitat d’establir uns criteris de selecció, i fa una tria de monuments rigorosament coherent amb l’objectiu que  l’amic escocès s’ha proposat en escriure el seu llibre. Per tant, li cal destriar  monuments que puguin transmetre les essències de la manera de ser dels catalans. És a dir aquells que s’han construït  per perpetuar el record de persones destacades o fets memorables que han teixit la nostra pròpia història. En conseqüència, de la relació municipal en descarta tots els edificis, escultures i altres elements arquitectònics que són mers components decoratius del paisatge urbà. L’escapçada ha estat dràstica, però els que han superat la selecció encaixen amb les necessitats literàries de l’Andrew.

  

Tanmateix comprova, sorprès, que el resultat és més aviat minso. Comparada amb d’altres capitals europees, Barcelona  és escadussera en aquesta mena de monuments. Li ve a la memòria que, llevat de l’estàtua eqüestre d’en Ramon Berenguer III, i de les d’en Jaime I –una camuflada entre el  grup escultòric de la Font dels Tres Mars i l’altra incrustada a la façana de l’Ajuntament de Barcelona- no existeix a la ciutat cap monument expressament dedicat als Comtes-Reis catalans. I fora dels d’en Rafael de Casanoves, Mossén Cinto Verdaguer i d’algun altre, tampoc sovintegen gaire  els consagrats a personatges il•lustres de la història, de les arts i de les ciències dels nostre país.

     
     

     Aquesta mancança se l’explica perquè Barcelona -es reconegui o no- des de fa tres segles és la capital d’una nació sotmesa, i l’absència de llibertat ha condicionat qualsevol manifestació col•lectiva dirigida a homenatjar, sense traves ni subterfugis, les persones que han configurat la nostra història. Tal i com ho fan les nacions que, sense cap mena de discussió, són reconegudes internacionalment, perquè tenen la sort de disposar d’un estat propi.