 |
| Foto: Francesc Dalmau |
La
Plaza del Marquès de Comillas no queda lluny de la del Duc de Medinaceli. Però
els dos amics decideixen cobrir la curta distància que les separa a pas de
càrrega. És la manera de combatre els efectes del ventijol fred, intermitent i
penetrant que senyoreja pel Passeig de Colom. En un tres i no res abasten la
plaça del duc. I es queden palplantats davant del monument que la presideix. Tot
contemplant-lo, la mirada de l’Andrew ascendeix pels divuit metres d’alçada de
la seva columna i topa amb l’estàtua del guerrer medieval que la corona.
-Qui
és? –Pregunta encuriosit.- Però en Jordi
no li contesta. Està absort. Pensa que aquell monument -considerant les
vicissituds de la seva evolució fins que es va inaugurar- ben bé podria ser el
de la improvisació, el dubte i la
polèmica.
En
efecte, quan es decidí urbanitzar la Plaça del Duc de Medinaceli, l’Ajuntament
de Barcelona encomanà el projecte a l’arquitecte municipal
Francesc Daniel Molina i Casamatjó. En un principi el projecte incloïa, només, la construcció d’una font
monumental en el seu centre. Ningú no pensà en fer-hi cap monument. Més
endavant, però, degut a la proximitat del
mar, es cregué oportú que la font fos dedicada a algun episodi de la
història marítima de Barcelona. D’acord amb aquesta consideració, el pintor Lluís Rigalt i Farriols dibuixà un projecte amb varis
elements relacionats amb el mar.
 |
| Foto: Francesc Dalmau |
 |
| Foto: Francesc Dalmau |
El
mateix Francesc Daniel Molina desenvolupà el projecte dissenyant un estany de
forma circular, que s’havia de construir
amb pedra de Montjuïc. Al bell mig hi situà una estructura polièdrica feta de la
mateixa pedra, sobre la que descansaven quatre escultures representant sengles
tritons. A partir del conjunt polièdric arrancava una columna rematada per un
recarregat capitell corinti del qual sobresortien quatre cavalls marins. El
fust quedava decorat amb relleus al·legòrics, en la seva part baixa, a la
marina i, en la part alta, a plantes
aquàtiques. Aproximadament a l’alçada d’un terç, la columna era travessada per
una galera amb uns fanals sobre la proa i la popa. Incrustats a babord i estribord hi figurava una
reproducció de l’autèntic escut de la ciutat de Barcelona. Tant els tritons com
els relleus de la columna, en fou l’autor l’escultor Josep Anicet Santigosa i Vestraten.
L’obra, en ferro colat, l’executà el fonedor
Valentí Esperó.
 |
| Foto: Francesc Dalmau |
 |
| Foto: Francesc Dalmau |
Quan
les obres eren prou avançades, es considerà
que seria escaient que d’alt de la columna s’hi col·loqués l’estàtua
d’alguna figura històrica. Alguns suggeriren Cristòfor Colom, d’altres proposaren Blasco de
Garay, suposat inventor d’una màquina de vapor aplicada a la navegació, que
l’any 1543, també, suposadament, assajà al port de Barcelona. La polèmica
estava servida. Quan finalment es decidí pel segon personatge, el catedràtic
Joaquim Rubió i Ors desmentí l’existència de l’invent. Davant d’aquesta contingència, l’Ajuntament de Barcelona acordà que l’estàtua
es dediqués a Galceran Marquet, Vicealmirall de Catalunya i membre del
Consell de Cent, el qual, sota el comandament de Guillem de Cervelló, tingué un paper
destacat en la guerra entre Catalunya i
la República de Gènova (1330-1335).
 |
| Foto: Francesc Dalmau |
Novament
sorgí la polèmica. L’historiador Andreu Avelí Pi i Arimon advertí que d’altres
mariners medievals catalans eren més mereixedors d’aquell homenatge. Que la
identitat del personatge era desconeguda per als barcelonins. Que no se’ls
havia informat de qui era. I que ni tant
sols s’havia col·locat una placa identificativa a la columna.
Malgrat els advertiments, la candidatura del vicealmirall va prevaler i la
realització de l’estàtua fou encomanada a l’escultor
Damià Campeny.
 |
| Foto: Francesc Dalmau |
Tanmateix,
tot i que l’encàrrec quedà documentat, és dubtós que fos el mateix escultor qui
realitzés l’obra en format natural, doncs ja era octogenari i l’estàtua mesura dos metres i mig
d’alçada. Una mida que mai tingueren les altres escultures per ell esculpides.
Existeix la teoria que va ser l’escultor terrisser, Antoni Tarrés, dirigit pel
propi Damià Campeny, qui realitzà l’obra. N’hi ha, però que opinen que la va
fer l’esmentat Josep Anicet Santigosa, autor dels tritons i dels relleus de la
columna.
Cal
destacar que aquest monument fou el primer de Barcelona construït en ferro
colat. Fet que significà un esdeveniment de progrés. També fou el primer en
adoptar la tipologia columnària, seguint l’exemple de la columna erigida per
Napoleó a la plaça Vendôme de París.
-I el
nom de la plaça? –Pregunta l’Andrew, tot recordant el cas de la del Marquès de
Comillas.- Com és que no coincideix amb
el del personatge del monument?
- Durant la
bullanga del 25 de juliol de 1835 -respon en Jordi- a Barcelona es van
cremar varis convents, entre ells el de
Sant Francesc, que s’havia edificat al
segle XIII justament aquí. Després d’enderrocar-lo el Duc de Medinaceli n’adquirí
la propietat del solar, però en cedí una part a l’Ajuntament amb la condició que la futura plaça se la
bategés amb el seu propi nom.
-I el
nom de la plaça? –Pregunta l’Andrew, tot recordant el cas de la del Marquès de
Comillas.- Com és que no coincideix amb
el del personatge del monument?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada