1.- ESTABLINT CRITERIS DE SELECCIÓ

Ha passat de llarg del refrany “el que puguis fer avui no ho deixis per demà” i ara se’n adona que el temps se li ha escolat entre el compliment d’obligacions i el gaudi de devocions. El seu amic Andrew, professor d’història a la universitat d’Edimburg, està escrivint un llibre sobre la possibilitat de conèixer la idiosincràsia dels pobles a través dels seus monuments. A tal efecte, fa temps  que tenia previst visitar Barcelona i li havia  encomanat si podia preparar-li una llista dels monuments més carismàtics de la ciutat. Ell, en Jordi,  acceptà de bon grat l’encàrrec. Com a barceloní i bon coneixedor de la seva ciutat,  li  era una tasca senzilla. “Qüestió de cinc minuts”, pensà.  Però ara, l’amic arriba a l’endemà i la llista roman, encara, ben freda a l’aigüera.

     A corre-cuita mira de confeccionar-la. S’endinsa, via telemàtica, en el catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. La seva extensió l’aclapara i desanima. Endevina que la tasca no serà bufar i fer ampolles. Veu la necessitat d’establir uns criteris de selecció, i fa una tria de monuments rigorosament coherent amb l’objectiu que  l’amic escocès s’ha proposat en escriure el seu llibre. Per tant, li cal destriar  monuments que puguin transmetre les essències de la manera de ser dels catalans. És a dir aquells que s’han construït  per perpetuar el record de persones destacades o fets memorables que han teixit la nostra pròpia història. En conseqüència, de la relació municipal en descarta tots els edificis, escultures i altres elements arquitectònics que són mers components decoratius del paisatge urbà. L’escapçada ha estat dràstica, però els que han superat la selecció encaixen amb les necessitats literàries de l’Andrew.

  

Tanmateix comprova, sorprès, que el resultat és més aviat minso. Comparada amb d’altres capitals europees, Barcelona  és escadussera en aquesta mena de monuments. Li ve a la memòria que, llevat de l’estàtua eqüestre d’en Ramon Berenguer III, i de les d’en Jaime I –una camuflada entre el  grup escultòric de la Font dels Tres Mars i l’altra incrustada a la façana de l’Ajuntament de Barcelona- no existeix a la ciutat cap monument expressament dedicat als Comtes-Reis catalans. I fora dels d’en Rafael de Casanoves, Mossén Cinto Verdaguer i d’algun altre, tampoc sovintegen gaire  els consagrats a personatges il•lustres de la història, de les arts i de les ciències dels nostre país.

     
     

     Aquesta mancança se l’explica perquè Barcelona -es reconegui o no- des de fa tres segles és la capital d’una nació sotmesa, i l’absència de llibertat ha condicionat qualsevol manifestació col•lectiva dirigida a homenatjar, sense traves ni subterfugis, les persones que han configurat la nostra història. Tal i com ho fan les nacions que, sense cap mena de discussió, són reconegudes internacionalment, perquè tenen la sort de disposar d’un estat propi.