4.- MONUMENT AL MARQUÈS DE COMILLAS

                Primer visitar el monument a Ramon Berenguer III, després el del vicealmirall Galceran Marquet, i finalitzar en el de Cristòfor Colom. És l’itinerari prèviament marcat per en Jordi, per a aquest dia. Així, un cop enllestida la visita a l’estàtua eqüestre del compte, en Jordi guia a l’Andrew  per la Via Laietana avall, per continuar pel Passeig de Colom, fer una aturada a la Plaça del Duc de Medinaceli i seguir fins al monument al descobridor d’Amèrica.

Foto: Francesc Dalmau

                En arribar a l’alçada de l’edifici de Correus, l’Andrew gira el cap a l’esquerra i la seva vista topa amb el monument a Antonio López i López, primer Marquès de Comillas, navilier, banquer, comerciant i, molt probablement, traficant d’esclaus. Fundador de les societats Compañia Transatlántica Española,  Compañia General de Tabacos de Filipinas i del Banco Hispano Colonial.
                Enlluernat per les seves grans dimensions, l’escocès el confon amb el de Colom. I abans que en Jordi pugui advertir-lo que aquell no és cap dels que han de visitar, l’escocès, amb la rapidesa d’un “cowboy”, desenfunda la seva càmera i enfoca i dispara l’obturador crivellant el monument des de tots els angles imaginables. Davant de l’eufòria fotogràfica del seu amic, en Jordi, condescendent, es veu obligat a fer-li una ressenya històrica, tant del personatge com del seu monument.

Emplaçament de l'antic monument

                Un any després de la mort d’Antonio López, l’Ajuntament de Barcelona –presidit per Francesc Rius i Taulet- encarregà a l’arquitecte Josep Oriol Mestres la direcció de la seva construcció. El monument es concebí com una enorme peanya sobre la que es recolzava una llarga columna coronada per l’estàtua del marquès, esculpida per Venanci  Vallmitjana i Barbany utilitzant peces de bronze foses, procedents de vaixells de la Compañia Transatlántica Española.

 A cada un dels quatre costat de la peanya s’hi adossà un relleu al·legòric a les quatre principals empreses de l’homenatjat, realitzats, cadascun, pels escultors Rossend Nobas, Joan Roig i Solé, Francesc Pagès i Serratosa i Lluís Puiggener.

Versos d'en Jacint Verdaguer
Foto: Francesc Dalmau

         
          A la peanya destaquen dues inscripcions: en una, situada al peu de la cara frontal, hi figura uns versos que Mossèn Jacint Verdaguer -capellà dels vaixells de la Compañia Transatlántica Española i de la pròpia família d’Antonio López -dedicà al marquès. A l’altra, situada a la cara posterior, hi consta el text del telegrama que Alfons XXII envià a la mort de l’empresari. 
       
         Però, malgrat la gran expectació que generà la seva inauguració, el monument, de bon principi, desencadenà indignació i polèmica a conseqüència de l’animadversió que despertà –i segueix despertant- la figura de l’homenatjat, per la sospita que  l’origen de la seva fortuna fou el negoci de l’esclavisme, motiu pel qual se’l coneixia pels malsnoms de “El Negro Domingo” o ·López el Negro”. La sospita la corroborà el seu propi cunyat, en Francesc Bru Lassús, que el mateix any de la seva mort, sota el títol de “La verdadera vida de Antonio López y López”, publica la seva biografia, on a més de  presentar-lo com un personatge pràcticament analfabet, cruel i despietat, explica amb detall el seu passat esclavista.

Còpia d'en Frederic Marés
Foto: Francesc Dalmau

                Per les mateixes dates, el setmanari La Campana de Gràcia, va proposar, sense èxit, substituir el monument per un altre dedicat a Mossèn Cinto Verdaguer. Tanmateix, la proposta va ser parcialment materialitzada pels anarquistes, que l’any 1936 fongueren l’estàtua per convertir-la en bales. Posteriorment, la dictadura franquista restaura el monument, encomanant a l’escultor Frederic Marés una reproducció de l’estàtua esculpida per Venanci Vallmitjana, que és col·locada en el mateix lloc on es situà  la que fou fosa. Molt més tard, corria l’any 2010, els sindicats UGT i CCOO i l’entitat SOS Racisme, van demanar a l’Ajuntament de Barcelona la retirada del monument.

               En aquest sentit, les demandes tampoc van tenir èxit, però van assolir que es canviés el nom de l’Avinguda del Marquès de Comillas, pel del pedagog Francesc Ferrer i Guardia. Però, el  monument, el nom de la plaça on s’ubica i la sala de les Drassanes, a ell dedicada, subsisteixen.

                Després d’escoltar l’explicació d’en Jordi, l’Andrew entén la posició estricte de l’amic i, tot fent gala del seu pragmatisme britànic, promet no entorpir-li més la tasca de cicerone. Per la seva banda, el català pensa que potser no hauria d’haver estat tan rigorós a l’hora de seleccionar els monuments visitables. Ben mirat, tots els descartats també formen part de la Història del nostre país i de la seva capital.