3.- MONUMENT AL COMTE RAMON BERENGUER III

           

Comte Ramon Berenguer III
Foto: Francesc Dalmau

                 Malgrat que el seu regnat fa un mes i mig que s'ha proclamat, la tardor encara brega per imposar-se a les escorrialles d'un estiu que, tossut, es resisteix a cedir-li el ceptre meteorològic. Tot i el lleuger ventijol que acarona els vianants que circulen per la Via Laietana, la calor segueix mortificant els caminants. Entresuat, en Jordi accedeix a l’hotel on s’hostatge l’Andrew. El troba esperant-lo a la recepció. De mutu acord, decideixen iniciar l’itinerari de visites de monuments pel que tenen més a prop:  el del comte Ramon Berenguer III, el Gran.

               
                  Amb risc de ser atropellats pels autocars que constantment aparquen i desaparquen al davant del monument, abocant riuades de turistes, els dos amics es situen a tocar de l’estàtua eqüestre  del gran comte-rei català. Allí, en Jordi, interpretant el seu paper de cicerone, explica a l’Andrew les seves característiques.

                La seva evolució –diu en Jordi- fou curiosa i el resultat final no quedà exempt de polèmica. L’estàtua eqüestre deu el seu origen a un esbós realitzat per en  Josep Llimona durant el seu període de formació a Itàlia. Posteriorment, per encàrrec  de  l’Ajuntament de Barcelona, l’escultor convertí el projecte en una estàtua de format natural, que  modelà en guix. Era l’any 1888. L’obra fou premiada a l’Exposició Universal celebrada el mateix any i quedà dipositada a la galeria d’estàtues del Palau de Belles Arts per a la seva conservació.

             

Monument de Ramon Berenguer III
Foto: Francesc Dalmau

                Després, quan passats els anys es va decidir urbanitzar la plaça dedicada al mateix compte, situada entre la Via Laietana, la capella de Santa Àgueda i part de la resta de les muralles romanes que defensaven l’antiga ciutat de Barcino, s’acordà ubicar-hi una rèplica de l’estàtua, però esculpida en bronze.  Malauradament en Josep Llimona morí l’any 1934 i, en conseqüència, no podia dur a terme el projecte aprovat.  Per tant, l’obra s’encomanà a en Frederic Marés, que acceptà, l’encàrrec. El monument fou  inaugurat l’any 1950.

Foto: Francesc Dalmau

               
   De seguida es desencadenà la polèmica: l’estàtua de guix no es deuria conservar massa bé a la galeria del Palau de Belles Arts, doncs la cua del cavall s’havia trencat i els trossos havien desaparegut,  segurament per l’encanteri d’algun follet entremaliat amb vocació d’escultor. Per tant, el propi Frederic Marés es veié obligat a refer-la. Sembla que no va estar massa afortunat en la tasca de restauració, perquè  la nova cua no va satisfer a tothom. I s’entén. Vista objectivament, la cua, més que la d’un equí, sembla una espessa, descabellada i llarga escombra.

                -Aquest comte què va fer per merèixer el monument? –Pregunta l’Andrew, tot assenyalant-lo.

                En Jordi recorda, ara,  que l’amic té uns coneixements força rudimentaris de la història del nostre país. Tanmateix, parla correctament el nostre idioma –si bé amb un simpàtic accent anglosaxó- per haver assistit a uns cursos de català impartits a Cambridge, ciutat on tots dos es conegueren. En conseqüència,  seguint amb el seu paper de cicerone, enceta un resum de les gestes del comte.

                Nascut a Rodés (Occitània), l’any 1082, -explica en Jordi- el comte de Barcelona Ramon Berenguer III era fill del també comte Ramon Berenguer II. Començà a regnar  amb només quinze anys. Seguint una política de matrimonis i de vassallatges, incorporà al seu regne tots els comtats catalans, llevat del d’Empùries. Amb aquesta unió i  amb els territoris que va conquerir als sarraïns,  el comtat de Barcelona esdevingué el nucli central del futur  Principat de Catalunya.

               

                Com a resultat de la seva estratègia, els interessos catalans es van estendre a ambdós cantons dels Pirineus.  En efecte, en casar-se amb Dolça de Provença, annexionà  als  seus dominis  el  comtat de Provença.  Aquesta incorporació  situà  Catalunya en un lloc destacat en la política europea i contribuí en  gran mesura al progrés de la seva cultura, tot incorporant l’herència cultural trobadoresca.

                Alliberà Tarragona del poder musulmà, obtenint del  Papa Pasqual II, la concessió d’arquebisbat per a la ciutat que reconquerí  i reconstruí.  D’aquesta manera Catalunya assolí  la independència eclesiàstica, doncs fins aleshores les diòcesi catalanes depenien de l’arquebisbat de Narbona.

                Fou el primer sobirà català que considerà la possibilitat d’organitzar expedicions militars contra les Illes Balears, aleshores bastió de la pirateria sarraïna. I capitanejant una aliança amb toscans, sard, corsos, llombards i pisans, formà una esquadra de cinc-centes naus, amb la que atacà i ocupà Eivissa i Mallorca. Però hagué de retirar-se poc després davant de la previsible invasió dels almoràvits, que amenaçava, no solament les Illes, sinó també la mateixa Catalunya. D’altra banda la finalitat de l’operació bèl·lica -segons el costum de l’època- no era tant de conquesta com de càstig. I gràcies a ella  obtingué un enorme botí i alliberà nombrosos captius cristians.

                Cal destacar que el cronista Enric de Pisa, que va narrar l’expedició a Mallorca, va veure i descriure Ramon Berenguer III com el monarca d’un poble, que anomena català, procedent d’una pàtria que denomina Catalunya, mots que apareixen documentats per primera vegada.

                Poc després d’ingressar a l’orde del Temple, va morí  a Barcelona, l’any 1131, a l’edat de quaranta-vuit anys, éssent enterrat a l’església del monestir de Ripoll.

                Amb notori interès, l’Andrew ha seguit la dissertació de l’amic. Quan aquest hi posa el punt i final, l’escocès admirativament exclama:

                -Déu n’hi do! Amb personatges així, no s’entén que el vostre país no hagi tingut una actuació més destacada en la història d’Europa.

                -Són les giragonses de la Història. –Li diu, irònic, en Jordi.

          -Doncs, confiem que el proper setembre les giragonses històriques ens siguin favorables a tots dos. –Respon  l’escocès.

                I ambdós amics intercanvien una mirada de complicitat.