16.- MONUMENT A FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

               

Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia
Foto: Francesc Dalmau

La llista de monuments visitats comença a ser llarga.però encara en queden més per veure. No tots estan situats al centre de la ciutat, n’hi ha que presideixen places i carrers secundaris o bé romanen escampats per la resta de parcs urbans, a banda del de la Ciutadella. En aquest sentit destaca el de Montjuïc per les cent cinquanta-tres escultures que habiten en el seu interior. La majoria representen déus de la mitologia grecoromana o elements essencials de la vida com la bellesa, la terra o l’aigua, n’hi ha, també, que commemoren la memòria de fets històrics rellevants o de personatges cèlebres, entre ells en Francesc Ferrer i Guàrdia. Pedagog anarquista i lliurepensador, creador de l’Escola Moderna. Injustament afusellat per considerar-lo l’instigador i director de la revolta popular, coneguda com “La Setmana Tràgica”que esclatà a Barcelona el 1909. Acusació que resultà, ja en el seu moment, totalment falsa.

                El monument és situat rere l’edifici del Museu Nacional d’Art de Catalunya, a quatre passes de les piscines Picornell i de l’Estadi Olímpic. Per arribar-hi, en Jordi i l’Andrew, prenen l’Avinguda de Maria Cristina. Travessen la de Rius i Taulet. Segueixen per la Plaça de Carles Buïgas on s’aturen per contemplar uns instants els variants jocs d’aigua de la Font Màgica. S’incorporen a la Plaça de les Cascades i ascendeixen per les escales mecàniques fins abastar l’esmentat Museu. El sobrepassen, creuen l’Avinguda dels Montanyans i una nova escala mecànica els aboca al davant del monument del malaguanyat pedagog.

Vista posterior de l'escultura
Foto: Francesc Dalmau

Vista anterior de l'escultura
Foto: Francesc Dalmau

                El monument s’instal·là el 13 d’octubre de 1990 per decisió de l’Ajuntament de Barcelona a instància de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Es compon d’un monòlit, d’alt del qual s’alça l’estàtua d’un home nu amb els braços enlairats sostenint una torxa olímpica. A l’anvers del pedestal hi consta la inscripció: “A FRANCESC FERRER I GUÀRDIA, Fundador de l’Escola Moderna (1859-1909)”. I al revers la de: “BARCELONA REPARA AMB AQUEST MONUMENT MOLT ANYS D’OBLIT I D’IGNORÀNCIA D’UN HOME QUE VA MORIR PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA TOLERÀNCIA.”   Però el monument no és original. És una rèplica de l’erigit de Brussel·les, el 1911, només dos anys després de la injusta execució de l’innovador pedagog. D’aquesta manera l’escola que du el seu nom, la Universitat Lliure de Brussel·les i els cercles de lliure pensament de la capital belga homenatjaven la seva memòria. Aquest fet és una prova del respecte i consideració internacionals que gaudia en Ferrer i Guàrdia, especialment manifestats per les multitudinàries protestes que desfermà la seva injusta execució, les quals tingueren lloc tant a París i Brussel·les, com en d’altres ciutats europees.

Inscripció davantera
Foto: Francesc Dalmau

Inscripció posterior
Foto: Francesc Dalmau

                Tanmateix, l’allargada ombra de la intolerància monàrquica espanyola s’estengué  fins a la capital belga. En efecte, l’any 1915, durant la I Guerra Mundial, el monument es retirat per l’exèrcit alemany d’ocupació, en un gest de bona voluntat vers el govern espanyol i el rei AlfonsXIII qui, el 1912, refusà visitar Bèlgica degut als homenatges fets a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Detall de la torxa
Foto: Francesc Dalmau

                 Acabada la guerra, el monument és recol.locat al seu lloc d’origen, es a dir, rere la plaça Sainte Catherine. Però, cedint a les pressions de les autoritats espanyoles, es suprimeix del pedestal el nom del personatge honorat que és reintegrat al seu lloc el mateix any de la caiguda de la monarquia espanyola. El 1984 es trasllada el monument  a la seva actual ubicació, l’avinguda Franklin Roosevelt, davant de la Universitat Lliure de Brussel·les. El canvi d’ubicació es fa enmig d’una impressionant cerimònia, a la que no hi va assistir cap representant de l’Espanya democràtica, tot i que aleshores governava el PSOE amb majoria absoluta.