Sota l’ombra del monument a Rius
i Taulet en Jordi, vehement, segueix amb les crítiques al pla urbanístic
d’Ildefons Cerdà, creador de l’Eixample barceloní. Tot i reconèixer la seva
monumentalitat, insisteix en la seva monotonia. En què es presentà, com una
curiositat, fora del concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona. Que aquest
escollí un altre projecte. I que la decisió municipal no fou respectada pel
govern espanyol que imposà per decret el Pla Cerdà, fet que desencadenà entre
els barcelonins una forta indignació. Elogia, potser amb desmesura, les bondats
del projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias. El guanyador del concurs.
 |
| Pla del Projecte de l'Eixample fet per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias |
El seu projecte, inspirat en un model d'eixample com el de Viena o
París, consistia en una xarxa circular de
carrers que -tot respectant les muralles- envoltava la ciutat i creixia
radialment, per integrar de forma harmònica els pobles del voltant a través de
grans avingudes. Quines avingudes arrencaven d’una gran plaça d’una superfície
comparable a la que actualment s'estén entre les places d’Universitat i de
Catalunya juntes.
L’Andrew segueix amb interès les
apassionades explicacions del seu amic. Tanmateix nota que tanta vehemència
l’enfarfega. De cua d'ull, observa que el monument a Rius i Taulet és
flanquejat a certa distància per dues estàtues erigides sobre els seus
respectius pedestals.
-A qui representen?- pregunta tot
estroncant el discurs del seu apassionat guia.
 |
| Monument a Antonio Viladomat Foto: Francesc Dalmau |
 |
| Monument a Roger de Llúria Foto: Francesc Dalmau |
En Jordi frena en sec el seu
monòleg que progressivament ha derivat en una estèril arenga. Mira les
escultures esmentades i s’adona que són la d’en Roger de Llúria, almirall de la
flota catalana del Rei Pere II “El Gran”, i artífex de la supremacia marítima de Catalunya al Mediterrani. i la del
barceloní Antoni de Viladomat, pintor barroc del segle XVIII, i artista
predilecte de l’Església i la burgesia catalanes de la seva època.
Ambdues varen ser
esculpides en bronze pels escultors Josep Reynés i Torquat Tasso,
respectivament, i restaurades posteriorment per en Frederic Marés. Juntament
amb la de Pau Claris, foren les úniques ubicades al Saló de Sant Joan (avui Passeig
de Lluís Companys), que es salvaren de ser foses pels franquistes.
Efectivament, l'any 1883, l’Ajuntament de Barcelona decideix col·locar a l'esmentat
passeig vuit monuments dedicats a vuit personatges rellevants de la història
de Catalunya, tals com: Guifré el Pilós, Roger de Llúria, Bernat Desclot,
Rafael Casanova, Ramon Berenguer I, Pere Albert, Antoni de Viladomat i Jaume
Fabre.
Tots ells es van
inaugurar el 1888. Tanmateix, el dedicat a Rafael de Casanova es traslladà a la
Ronda Sant Pere, l'any 1917, essent substituït per un nou monument fet per
l’escultor Rafael Atché en honor a Pau Claris. Durant la Guerra Civil,
concretament l'any 1937, llevat de les escultures de Roger de Llúria i d'Antoni
de Viladomat, la resta es van retirar i dipositar
en un magatzem. Més tard, ja en època franquista, es van fondre per fer la
gegantina imatge de la Mare de Déu de la Mercè, que fou col·locada sobre la
cúpula de la seva basílica per un helicòpter de la VIª Flota dels Estats Units.
 |
| Monument a Pau Claris Foto: Francesc Dalmau |
La de Pau Claris,
en quedar oculta al magatzem, es salvà
de la crema. Mort el dictador, s'ubicà altre cop al Passeig de Lluís Companys,
el 1977. Cal destacar que per la seva actuació com a President de la
Generalitat durant la Guerra dels Segadors, proclamant la República Catalana
separada d’Espanya, el lloc on ha quedat
emplaçat el seu monument, ha esdevingut punt de concentració i manifestació d'entitats
cíviques i polítiques de ideologia independentista.
Continuo dient que a aquestes escultures els falta una ubicació i un pedestal que les destaqui més.
ResponElimina