9.- MONUMENT A MONSSÈN JACINT VERDAGUER

       Vista i fotografiada la Font d’Hèrcules, els dos amics segueixen caminant Passeig de Sant Joan avall. Durant el trajecte, en Jordi posa al corrent a l’Andrew sobre els mèrits del personatge a qui està dedicat el proper monument que han de visitar. Procura fer un breu resum, tant de la vida i l’obra de l’homenatjat, com del moviment literari al que va pertànyer, la “Renaixença”. Tasca difícil tractant-se de Mossèn Jacint Verdaguer! Quan s’acosten a la cruïlla amb l’avinguda Diagonal, una estructura arquitectònica de color marró brut, feta de pedra corsecada per l’erosió, s’eleva davant seu. És “el gran canelobre” com el rebatejà l’escriptor Josep Maria Espinàs. És el monument a l’eximi i controvertit poeta Verdaguer.

Monument a Mossèn Jacint Verdaguer
Foto: Francesc Dalmau

       D’estil noucentista, el monument va se projectat per l’arquitecte Josep Pericas. Es compon d’una columna de pedra de Montjuïc, de vint metres d’alçada, d’alt de la qual s’erigeix l‘estàtua en bronze de l’il·lustre escriptor, obra de l’escultor Joan Borrell.

Escultura de Mossèn Cinto
Foto: Francesc Dalmau

La balustrada
Foto: Francesc Dalmau

Envolta la columna una balustrada circular ornamentada amb relleus esculpits pels germans Oslé, que representen passatges de”L’Atlàntida”, potser l’obra més coneguda de Verdaguer. A cadascun dels tres panys de la barana hi figuren tres escultures –també obra de Joan Borrell- al·legòriques a la poesia mística, l’èpica i la popular. A l’interior de la balustrada s’eleven uns xiprers i altres plantes vegetals que complementen el guarniment del monument. Quan s’inaugurà, tot el conjunt reposava sobre una plataforma, accessible per sis graons circulars, que l’elevava sobre el nivell de la calçada.

Relleu de la barana
Foto: Francesc Dalmau

Relleu de la barana
Foto: Francesc Dalmau

La seva gènesi va ser llarga, complexa i polèmica. Des del moment en què es decidí construir-lo (20 de novembre de 1902), fins al dia de la seva inauguració (14 de maig de 1924), pràcticament s’escolaren vint-i-dos anys.

       Efectivament, cinc mesos després de la mort del poeta, la Diputació proposà l’erecció del monument per subscripció popular. Proposició que resultà problemàtica, doncs només es convocaren les entitats i col·lectius representants de la burgesia. Les classes populars quedaren excloses, fet que provocà la natural indignació, atès la gran popularitat d’en Mossèn Cinto. En conseqüència, la convocatòria no tingué èxit i el projecte quedà aturat. Es reactivà l’any 1910 creant-se una comissió a la que se li adjudicaren les funcions de triar l’emplaçament del monument, l’elaboració de les bases del concurs de projectes i la gestió de les subscripcions.

Al·legoria a la poesia èpica
Foto: Francesc Dalmau

       Pel que fa a l’emplaçament hi hagué un munt de propostes d'on situar-lo: al Tibidabo, a la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal, a les places d’Urquinaona, St. Jaume i Reial. El poeta Joan Maragall suggerí d’ubicar-lo en algun indret rellevant de Catalunya, fora de Barcelona, com ara Montserrat, la Plana de Vic, el Montseny, els Pirineus o St. Llorenç de Munt. Finalment s’escollí l’actual emplaçament.

Al·legoria a la poesia mística
Foto: Francesc Dalmau

       Establertes les bases del concurs l’any 1912, es presentaren trenta-nou projectes, dels quals en quedaren finalistes quatre: el de Josep Clarà i Ayats –que n’era el favorit-, el dels germans Oslé, el d’Alexandre Soler i Eusebi Arnau, i el de Josep Pericas i Joan Borrell. Es convocà una segona volta entre els finalistes per decidir el guanyador. Però en Josep Clarà no s’hi presentà, ofès per no haver estat elegit directament a la primera convocatòria, i foren elegits els projectes fusionats d’en Josep Pericas i en Joan Borrell i el dels germans Oslé.

       Les obres de construcció del monument s’iniciaren el 29 de maig de 1914 i es perllongaren duran deu anys a causa de la manca de diners per les subscripcions, l’escassetat i augment de preus dels materials de construcció, degut a l’esclat de la I Guerra Mundial, i l’incompliment de contractes i de lliurement de les feines. Finalment fou inaugurat el 14 de maig de 1924, amb l’assistència del Rei d’Espanya Alfonso XIII, el dictador Primo de Rivera, el President d’una Mancomunitat totalment descafeïnada, l’Alcalde de Barcelona i un nebot de l’insigne poeta. L’acte oficial fou boicotejat pels intel·lectuals catalans per protestar contra la manipulació que el règim feia de la figura de Verdaguer. Encapçalats per Àngel Guimerà, li reteren homenatge davant de la seva tomba. Al mateix temps el dictador, en el discurs inaugural, elogiava la figura del poeta català tractant-lo de “gloria de la literatura hispana en su rama catalana”, “gloria de puro españolismo” o de “gloria de la raza española”. Curiosament, dies abans el diari “La Veu de Catalunya” havia estat tancat per ordre governativa per haver publicat uns versos de Mossèn Cinto.

El monument poc després
 de la seva inauguració 

El monument després de retallar-li
la plataforma
Foto: Francesc Dalmau

       Des del començament de la seva existència, el monument ha tingut una vida aïllada i difícil. El fet d’haver-lo construït en un barri pràcticament despoblat (en aquella època la Diagonal només estava urbanitzada entre els carrers Muntaner i Bruc), facilità que fos víctima d’actes vandàlics. Fet que obligà a tancar la balustrada, impedint l’accés al públic. Amb el pas dels anys la zona s’urbanitzà i el parc automobilístic de la ciutat augmentà considerablement. El monument es convertí en una nosa per al trànsit i per al cablejat elèctric dels tramvies.

       Així, el 1953 es plantejà traslladar-lo al cap d’amunt del Passeig de Sant Joan, a tocar amb la Travessera de Gràcia. Però l’any 1955 l’Ajuntament de Barcelona decidí no bellugar-lo a canvi de reduir al màxim la seva base, eliminant la plataforma i els graons circulars que l’elevaven per sobre del nivell de la calçada. La reforma accentuà la seva inaccessibilitat i el convertí en una rotonda distribuïdora de la circulació rodada.