 |
| Monument a Josep Anselm Clavé |
El dia
s'ha despertat tapat per un extens núvol, gris i espès, que cobreix la ciutat, expandint
sobre ella una tènue sensació de tristesa. Els dos amics –immunes a aquesta
percepció- caminen Passeig de Sant Joan amunt. Prop del barri
Camp d’en Grassot i Gràcia Nova. Discuteixen animadament sobre quina llengua ha d’emprar
l’escriptor. Si la culta o la que es parla al carrer. Embrancats en la lingüística
polèmica, no s’adonen que acaben de travessar el carrer de Sant Antoni Maria
Claret, fins que el monument a Josep Anselm Clavé els barra el pas.
 |
| Amb la batuta a la mà |
D’estil
neoclàssic, el monument fou projectat per l’arquitecte
Josep Vilaseca. Consta
d’una peanya de pedra ornamentada amb motius al·legòrics a la música,
destacant-ne quatre arpes i corones de llorer. Sobre ella descansa l’estàtua d’en
Josep Anselm Clavé. De quatre metres setanta-dos centímetres d’alçada, fou
esculpida en bronze, per l’escultor Manuel Fuxià, que representà al compositor,
escriptor i polític barceloní, a peu dret i dirigint el cor amb una batuta a mà
estesa.
L’obra
es començà a construir l’any 1883, i no va inaugurar-se fins el 24 de novembre
de 1888, quedant emplaçada originàriament a la cruïlla de la Rambla de
Catalunya i el carrer València. Més tard, exactament el 6 de maig de 1956, el
monument fou traslladat a la seva actual ubicació.
 |
| Primer emplaçament del monument |
Tot
refent el camí, en Jordi explica al seu amic escocès el relleu històric
d’Anselm Clavé, tant com a fundador del moviment coral a Catalunya, com a
impulsor del moviment associatiu. Arriben a l’encreuament entre el Passeig de
Sant Joan i el carrer de Còrsega, on s’erigeix, majestàtica, la Font d’Hèrcules.
En Jordi vol ignorar-la. Creu que no és la mena de monument que pot interessar
al seu amic. Però s’hi repensa. És la font ornamental més antiga de Barcelona!
 |
| Font d'Hèrcules |
L’obra,
d’estil neoclàssic, va ser realitzada per commemorar la visita a la ciutat del
rei d'Espanya
Carles IV i la seva esposa
Maria Lluïsa de Borbó-Parma. Feta amb pedra de
Montjuïc, consta d’un pedestal flanquejat per dos lleons, sobre el que descansa
la figura mitològica d’
Hèrcules -o el seu equivalent grec, Heracles- esculpida
per l’escultor
Salvador Gurri. El conjunt s’eleva sobre un sòcol amb graons
enmig d'un estany circular.
En un principi el monument va ser instal·lat, l'any 1797, al Passeig de l'Esplanada, en un indret proper a l'actual Passeig de Lluís Companys, davant del número 8 del carrer del Comerç. A l’hora reurbanitzar l'antic Passeig de Sant Joan, la font es va salvar, en quedar en un terreny públic no afectat pel traçat dels nous carrers. Més tard, quan es va edificar el
Palau de les Belles Arts, on ara hi ha l'edifici dels Jutjats de 1a Instància i Instrucció, la font restà dintre dels jardins del palau, fins que l'any 1929 es traslladà a la seva actual ubicació.
Monuments i fonts amunt i avall! El que no comprenc és perquè es va enderrocar l'edifici del Palau de Belles Arts, tan bé que quedaria ara a l'inici del passeig de Lluís Companys, per fer-hi aquells Jutjats tan poc afavorits que ja ni funcionen. Quan els enderroquin a veure que hi posaran.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari. La Font d'Hèrcules no és l'únic monument de Barcelona que s'ha traslladat de lloc. El que serà objecte de la meva següent entrada també va ser mogut. Pel que fa al Palau de les Belles Arts, tens raó, hagués quedat millor que l'actual edifici dels Jutjats. Però, durant la guerra, va ser bombardejat per l'aviació italiana. El Palau va quedar malmès, si bé l'estructura es mantingué en peu. Després la dictadura franquista el va enderrocar. El considerava un símbol del catalanisme. Si t'interessa saber-ne més segueix l'enllaç
Elimina